No hi ha res com els articles d’humor. Sí o no?

Cert dia es van trobar a l’escola de música el virtuós de la música clàssica el professor Herr Naïm Marxcurs, i el jove compositor Ubaldi dell Oboe. Al presentar-se, els dos tingueren curiositat de saber com discorria el món professional de l’altre i, des del punt de vista de Herr Naïm, amb un vague esperit arrogant.

Ubaldi li va preguntar al professor: “Vostè a quina especialitat s’ha dedicat? Tinc entès que fins i tot dirigeix orquestres i cors, ¿veritat?”.

Marxcurs, torçant el cap amb actitud modesta, no obstant veient que un jove músic s’interessava per ell, li contestà ufanós: “Jo interpreto, componc i dirigeixo tota mena de música clàssica, barroca, de cambra, coral, òpera i alguna simfònica”.

“Simfònica moderna?”, va dir Ubaldi.

“Bé, ehem, valsos; diguem-ne El vals de les flors, El Danubi blau, La viuda alegre, La venedora de mores. No obstant això, on m’extasio més és en peces súmmum: La cavalcada de las valquíries, les Rapsòdies hongareses, l’òpera Carmen, La consagració de la primavera, les Poloneses de Chopin, per dir-ne algunes” —com qui no diu res—: “Les interpreto i algunes les dirigeixo, al Palau de la Música, en liceus, teatres, escales, salons nobles...

Dell Oboe, fent un gest d’admiració, però intimidat.

Observant-lo, Marxcurs seguí amb temperada cortesia, sense esperar gaire cosa: “I tu quina classe de música interpretes?”.

Dell Oboe: “Jo m’enlairo” —feu servir la frase que havia usat Marxcurs— “amb jazz de saxofon i trompeta; blues espirituals, dels africans esclaus negres; pop, música lleugera de ritme contagiós; rock-and-roll de guitarres elèctriques i bateria; melodies country “vaqueres” nord-americanes; tecno, el gènere musical amb sintetitzadors electrònics; salsa, música cubana i melodies caribenyes; ranxeres, música mexicana amb mariachis; metal, ritmes instrumentals i veus fortes; fins i tot bossa nova, la brasilera de samba.

“Caram, has de ser un monstre tocant tantes tecles”.

“No cregui, vaig fent”.

Marxcurs, rascant-se el cap, veient ara Dell Oboe des d’una nova d’òptica, acabà preguntant-li: “I en quins llocs toques?”.

En sales de festa, festivals a l’aire lliure, saraus, bodes, fires, carnavals, és a dir, allí on els agrada la música moderna, millor dit contemporània.

“Interpretant aquestes músiques et guanyes la vida?”.

“Ehem, miri, uns 350.000 euros nets a l’any”.

Marxcurs, amb la boca oberta, els ulls rodant-li i les orelles hissades, sortí de l’estupor dient-se a si mateix: “Està vist! He de ser jo el que ha de canviar de música”.