Quant el sol va caient allà a l’horitzó, i mires el mur amb les herbes que van creixent sense cap control, i el veus mig rosegat per l’aigua, el vent i el temps; aquell mur que lluïa amb les pedres encarades i tallades a tallantó i escarpa i hi veus encara els senyals de l’esforç i la destresa dels destres picapedrers.

Allí on cau el barranc, junt amb l’alzinar, les pedres s’han perdut, en algun moment algú les va fer servir per fer noves construccions. Les arrels més properes busquen l’aixoplug entre les escletxes de les pedres i còdols i miren de treure el nas per buscar la llum del sol i la humitat de l’obac, allí fermes per poder sostenir la soca de l’arbre, i sempre oportunistes, sempre fent-se les reines d’aquell racó.

Llavors, penses com es va poder fer aquell marge, pedra a pedra, i que encara avui aguanta ferm, resistint tota classe de fenòmens natural, si sense que hi hagi intervingut una gota de ciment, només pedra seca i eixuta ben posada i amb el pendent just per aguantar anys i panys. Si un dia t’hi fixes bé, veuràs els murs a colors segons el sol i la humitat segons l’hora del dia i la cromàtica de les pedres, també durant les estacions.