Ho explicava no fa gaires dies una noia que fa un parell d’anys que ha acabat la carrera de periodisme. Amb el títol sota el braç, va començar a buscar feina per fer allò per què s’havia preparat durant anys. Després de molts passos perduts, la varen contractar en un diari de Tarragona. Li assignaren una zona de la qual ella havia d’enviar cada dia alguna notícia al diari. Per tant, havia d’estar de servei les 24 hores tota la setmana, festius inclosos. Els diumenges se’ls passava anant amb el cotxe amunt i avall perquè és en els caps de setmana que normalment els pobles celebren les festes. Les despeses de desplaçament eren al seu càrrec. El sou: 300 (sí, tres-cents) euros al mes.

Aviat va adonar-se que allò era una presa de pèl, una explotació laboral en tota regla, emparada en la necessitat de tenir un treball. Els números no sortien de cap manera, al contrari: havia d’afegir-hi diners. Quan ho va plantejar als seus caps, no varen voler-la escoltar i pocs dies després va rebre un correu electrònic de l’empresa comunicant-li que prescindien dels seus serveis. Actualment —tot i les capacitats demostrades per ser una bona periodista—, treballa en una empresa comercial a mitja jornada i l’altra mitja la dedica a la seva professió (ara més aviat afició vocacional).

Per desgràcia, no és un cas aïllat. Són molts els professionals amb títol universitari que viuen en la precarietat laboral més absoluta, disposats a acceptar qualsevol treball per poder sobreviure. Conec, personalment, casos de nois i noies en aquesta situació: arquitectes que fan d’escombriaires, llicenciats en lletres que cuiden jardins municipals, tècnics en mitjans audiovisuals que fan de comptables o treballs de caire social... I encara aquells que tenen la sort de trobar feina de la seva especialitat han de repartir-se sovint en molts llocs de treball, anant i venint d’un a l’altre amb pèrdua de temps i unes despeses de transport considerables.

L’altra opció és emigrar. La revista La Segarra, de Santa Coloma de Queralt, ha creat una secció fixa que anomena «Colomins voladors», on intenta establir contacte amb els joves que han hagut d’emigrar per poder portar una vida digna. Quedaríeu sorpresos de les destinacions —sovint en terres molt allunyades— on han anat a raure els millors cervells d’una població que no arriba als tres mil habitants. Almenys, però, a través de la revista, estan al corrent dels esdeveniments de la vila. Tots voldrien tornar, però en unes condicions millors que les que varen deixar quan van decidir anar-se’n.

Si això no és una dilapidació de recursos, que vinguin els «savis» i hi diguin la seva. Però em sembla evident que el país no es pot permetre aquesta sagnia de nois i noies ben preparats, que podrien ser molt útils a la nostra societat. D’altra banda, veiem com cada dia més els recursos es concentren en mans d’uns pocs —cada cop són menys, però cada cop tenen més—, mentre que la població veu retrocedir els drets socials i laborals pels quals havia lluitat tota la vida. En aquest aspecte, la situació de l’agricultura i la indústria a Catalunya és dramàtica. No hi ha joves al camp, els que hi treballen són cada cop més grans i veuen disminuir les seves possibilitats de tirar endavant. I estem sacrificant la indústria en benefici d’un turisme exorbitant. Però, d’això, en parlarem un altre dia.