Aquesta casta i el seu corporativisme serà del més difícil d’afinar, democràticament parlant.

El problema estava, i està, en la selecció dels nous jutges, amb exàmens orals i escrits, a la seu del Tribunal Suprem. I qui tenen de resoldre la selecció dels nous jutges són magistrats quasi tots del Suprem, i fins ara amb un biaix molt conservador, i amb el seu primum vivere intel·lectual porten la llavor que la unitat nacional, la seva, la del Estado, que també en diuen nació, és superior a l’anhel dels pobles, de moment Catalunya i el País Basc, que majoritàriament no ens sentim espanyols, si no és per imperatiu legal. I quan governen dictadures de dretes, com en els meus primers trenta anys de vida, doncs tenim de sobreviure amb notable fàstic emocional en el que fa referència a la funció pública.

No obstant, contra Franco vam viure bé i adaptats, i si ens tornen a intentar arrabassar coses sagrades el país tornarà a fer pinya, com sabem fer, almenys és el meu mantra amorosit.

Bé, són pinzellades d’una forma de pensar que és la meva i dels meus, la dels orígens i la identitat, fins ara la majoritària a les urnes. L’única incomoditat és que ara als més majors ens tocar anar caient i marxant per llei de vida.

En Josep Gisbert, factòtum del periodisme, ara a La Vanguardia, gasta un reguitzell de qualificatius, que des del coneixement d’aquest braç de l’Estat, m’ha fet somriure. Diu: la justícia és sectària, esbiaixada, dogmàtica, intolerant, doctrinària, tendenciosa, fanàtica, partidària, parcial, endogàmica, injusta..., i nos li afegiria: i lenta i amb jutges de fora, i companys advocats que ajuden poc a la presència del català als tribunals de casa nostra.

I ara, a mesura que s’apropa la probable aprovació de la llei d’amnistia, ja està fixada la sessió parlamentària per al 14 de març i hi ha un guirigall de jutges d’un estat que pretén ser democràtic i que quan es tracta de perseguir tot el que sona a català es posen en fila.

Així, Manuel García-Castellón ha aconseguit introduir Puigdemont dins del Tsunami Democràtic, que després d’anys d’investigació, inoperant, ara i a la vista de l’amnistia es remou tot. El seu currículum de disbarats per ajudar el PP és públic i notori.

El mateix amb el jutge Joaquín Aguirre, aquest des de Catalunya, i després d’anys d’ensopiment sumarial, ara descobreix un possible terrorisme i alta traïció. És la trama russa!

I una altra joia de la Corona, la justícia es fa en nom del rei, i de l’Espanya de sempre, i és el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús Maria Barrientos, que fent gala de la seva imparcialitat s’ha pronunciat en contra de l’amnistia per motius ideològics, i aquest senyor, també amb el mandat caducat per quatre anys, segueix impartint la seva justícia al nostre país. Recordeu, recordeu: “El que pueda hacer que haga”, el mantra de l’Aznar.

Fins el papa de Roma afina mes a l’hora de nomenar bisbes catalans.

I com era d’esperar, el Tribunal Suprem, i en contra del parer de la Fiscalia, accepta la tesi del jutge García-Castellón, i encara que la instructora és de Justícia Democràtica, la sala segona penal, que ha de intervenir, és la de Manuel Marchena i Carmen Lamela, la jutgessa que quan era a l’Audiència Nacional —fent de García-Castellón— va enviar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, “els nostres Jordis”, líders d’un simple activisme civil, a la presó. I el Marchena no crec que necessiti presentació, només cal recordar que ha sigut el president del Tribunal que va repartir cent anys de presó entre la cúpula de la Generalitat, presidenta del Parlament i líders civils. I ara l’amnistia ve a dir que no calia aquest disbarat.

Si s’aprova la llei d’amnistia, voldrà dir que tant el que va fer l’expresident del govern d’Espanya, el popular Mariano Rajoy, com tot el derivat judicial del procés a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem i altres jutjats i tribunals va ser un camí equivocat, llargament avisat pels represaliats i les seves defenses jurídiques.

I ara serà una nova llei per majoria i tindran d’acatar-la, tal com correspon a una nova llei aprovada al Congres dels Diputats. Tindran de respectar-la i interpretar el sentit de la llei, o afusellar-la, que és el que sempre que ha pogut ha fet la dreta i extrema dreta espanyola.

Mira, aviat veurem qui mana de veritat a Espanya, si la majoria del Congrés de Diputats, que és la manifestació màxima de la voluntat de tots els pobles d’Espanya, o les forces mediàtiques, representades pel PP i Vox i altres forces ocultes:; militars, eclesials templeres i econòmiques.

I veurem si el poder judicial, en el seu rang superior, respectarà, obeirà i interpretarà la llei segons el sentit del legislador, per molt de fàstic que els faci qui mana i com mana.

És la democràcia, i ells han de ser bons intèrprets de la democràcia. És com el cas dels administradors, el normal és ser bons administradors i no adminis-traïdors, capisco?

Ara, tan llestos que volen ser, el que estan fent és banalitzar el terrorisme per retardar al màxim que Puigdemont pugui tornar a l’arena política activa, i potser en tornaran a demanar l’extradició a Bèlgica i Suïssa, i tant l’una com l’altra ja sabem el que pensen, i que és, fonamentalment: que no els agrada que la justícia espanyola els vulgui fer passar bou per bèstia grossa.

Ja ho he dit en altres ocasions, quan la justícia és dolenta és perillós tenir raó. A veure per on aniran els estirabots.