Doncs sí, quan en el paladar s’opera el miracle d’aquella textura esponjosa que té el pa, aquell pa de pagès, fet amb farina s’espelta, pastada a mà, amb aigua pura d’aixeta, amb aquell ferment no químic i cuit amb llenya, per a mi és més que un monument, i quasi diari.

Suposo que algun arrelament profund existeix entre el bon pa i els catalans, la inspiració i la confecció d’aquest suport alimentari, insubstituïble en totes les menges. Després neix la fantasia, al posar un tomàquet madur a fregar el pa, fregar-lo suau, la sal i l’oli, i neix un nou miracle: la llesca de pa tou, la flaire del pa, l’acidesa salada lliscant per damunt la untuositat d’un oli de primera premsat en fred i olorós, ver, viu.

Però és per fixar-nos en una cosa; no tan sols als catalans se’ls va acudir simplificar el fet d’ajuntar un tomàquet a una llesca de pa. Dins les cultures mediterrànies hi ha versions més complicades de farina i tomàquet, les més humils pizzes italianes a la zona de Marsella fan alguna cosa semblant.

Jo crec que aquesta menja pot justificar-se per ella mateixa, amb la categoria de ser l’empremta d’un poble.