Quant dic els menuts no em refereixo a la canalla, ni als que encara tenen els mugrons de la dida com a plat principal, ni als que són menuts de mena; aquests són la part del bestiar que, vulguem o no, han estat el premi a la necessitat i a la imaginació d’aprofitar totes aquestes parts fosques i viscoses, entre sangs i gelatina, entre greixos i ossos, per fer un receptari d’excepció. Vegem:

Els peus de ministre de porc poden resultar ser un plat excepcional, guisats de mil maneres diferents.

El cap i pota de la vedella o vaca, cuinat amb la inexorable picada, o també amb samfaina.

Les freixures, parts toves, i els pulmons, tallats i fregits amb ceba i pebrot, una copa de vi i una cullerada de farina i brou vegetal fins a cobrir-ho tot, i sempre la inevitable picada.

La tripa, plat excels, i amb moltes variants i maneres de fer, amb cigrons o sense, on cada cuiner hi “diu la seva”.

La cuina internacional també es fa ressò dels menuts: la francesa, el fetge d’ànec el porta a una categoria fora de la nostra galàxia, i els gals són extraordinaris cuinant les medul·les i molls de l’os. La anglesa dels ronyons de corder, en fa un pastís sublim i preuat.

La llengua de vaca té un receptari internacional complet, quasi en tots els continents.

La importància d’aquestes parts i altres de la bèstia ha fet que tinguem aquí tendes especialitzades en aquest tipus de producte, una part fonamental en el menjar diari quan la fam era notòria en moltes parts del país.

En alguna part de l’estat espanyol d’aquestes tendes en diuen “casqueria”, però en altres, per fer-ho més finet, també les anomenen “idiomas y talentos”, ja que el negoci es basava en cervells i llengües.

En definitiva: bon profit!