La Perla de Catalunya fou una fragata del segle XVIII —coneguda popularment amb aquest nom—, una de les més famoses de la marina catalana. El seu vertader nom era el de Nuestra Señora de Montserrat. Fou construïda a les drassanes de Barcelona vers els anys 1746 i 1748. El seu capità fou un tal Francesc Milans, fill de Canet de Mar.

Ens cal recordar que la possibilitat de posar noms en llengua  catalana es perdé arran de la pèrdua de la Guerra de Successió de 1714, amb la imposició del Decret de Nova Planta per Felip V contra els regnes de la Corona d’Aragó, entre els quals el Principat de Catalunya, de què estem parlant.

Els boscos d’alzines i pins del Vallès —segons dades—, degut a la seva proximitat a Barcelona, van ser des de l’etapa medieval lloc de proveïment de fusta per a la construcció naval. Aquesta idea ve reforçada per l’aportació de dos avis de Caldes de Montbui —avui ja traspassats— inquiets per la història. Un d’ells em va comunicar que els seus avantpassats havien mantingut una serradora de fusta amb força hidràulica al costat de la riera de Caldes i, des d’aquí, nodrien de fusta les drassanes de Barcelona.

Aquests padrins calderins comentaven que, quan s’havia d’elaborar el costellam d’un vaixell o la seva columna vertebral, se solien tallar aquells arbres ja torçats, que brindaven més possibilitats per construir les curvatures d’una embarcació, segons el criteri del mestre d’aixa, que era el menestral que treballava a les drassanes en la construcció de vaixells de fusta.

La Perla de Catalunya tenia una eslora (longitud) de 26,60 metres, i la seva mànega (amplada) era de 7,64 metres. El volum del seu tonatge —conegut com arqueig— era de 229 tones. Aquesta dada superava amb escreix el volum de la resta de fragates de l’època, que amb prou feines superaven les 100 tones.

Tenien vuit canons com a armament habitual, però en temps de guerra podien arribar fins als divuit. Aquesta fragata va fer deu viatges a Amèrica i, ja molt vella, després de més trenta anys de navegació, fou enfonsada davant del port de Barcelona per tal de contenir l’entrada de sorra.

La majoria de vaixells de l’època, i segons la religiositat del moment, pràcticament tots solien portar el nom d’un sant o santa, de la Mare de Déu o del Sant Crist, invocacions religioses que els donaven confiança a l’hora d’embarcar-se cap a un viatge vers el desconegut, tant a la Mediterrània com a l’oceà, degut als perills que podien sorgir. Per això, el nostre vaixell portava el nom  de Nuestra Señora de Montserrat.