Els tècnics forestals de Catalunya diuen que existeixen tres especies de cedres acceptats: els de l’Atles, el Líban i l’Himàlaia, si bé n’hi ha d’altres denominacions més secundàries. Aquest arbre és tan representatiu que fins i tot una nació l’ha representat en color verd a la seva bandera. Es una conífera de fulla perenne que pot arribar als 40 metres d’altura.

La fusta de cedre del Líban ja va ser profusament utilitzada com a material de construcció a l’antic Egipte, i segons la Bíblia es va utilitzar per construir el primer temple de Jerusalem. A part, és l’arbre més citat en el llibre sagrat i l’oli natural aromàtic del cedre de l’Atles té propietats antisèptiques.

És tanta la seva celebritat que ha estat citat al llarg de la història, tant que apareix a la màgia de l’antiga Caldea en qualitat de protector dels mals esperits. A la Xina diuen que és l’arbre de l’amor. A l’edat medieval, es comentava que de la seva fusta es va fer la creu de Jesucrist, en aquest cas seria imperible. Al cedre, en alguns llocs del món l’anomenen la vida dels morts, perquè l’olor de la seva fusta espantava dels sepulcres insectes i cucs. Els antics pobles afirmaven que el cedre enaltia la divinitat juntament amb l’alzina, el llorer i la murta.

Per tant, no els estranyarà a vostès aquesta història senzilla, emotiva, que ens ha arribat a les mans. Diu així:

En una zona boscosa concreta de les muntanyes de Prades hi havia florit, 400 anys arrere, un bosc de cedres del tipus Cedrus atlantica, propis de la conca mediterrània. Eren en alguns casos exemplars de 40 metres d’altura i soques de mig metre de diàmetre, i sigui pels desastres de les guerres o per l’ansietat anihiladora de l’home, aquell bosc ja es trobava en evident mal estat, i dels exemplars de grans soques tan sols es veien escampats pel camp monyons dels que un dia foren els senyors del bosc i testimonis d’una època esplendorosa, però que ara anaven a ser un ermàs destrossat. La despoblació era tan evident que cridà l’atenció del Centre de Recursos Forestals per prendre-hi mesures protectores. Així que un dia de tardor va arribar a la zona un Land Rover amb la plana major garant del bosc. Eren l’enginyer en cap, un silvicultor, un biòleg, un agent d’escriptori i agent de seguretat.

Els tècnics prengueren diverses mostres de la terra, rametes trencades, fins i tot llambrics extrets de la terra negra.

Hi passaren hores valorant les circumstàncies, i finalment el biòleg donà el seu dictamen: “Crec és convenient replantar urgentment aquests cedres perquè no es perdi una flora tan particular i extremadament valorada”.

No obstant, el silvicultor hi donà el seu parer: “Senyor, pensi que un cedre necessita almenys 100 anys per al seu total creixement”.

“Cent anys?”, contestà l’enginyer. “Ràpid, doncs, ens hem de donar manya per replantar-los de seguida”.

Perdonin. En el meu cas, quan em diuen que ja soc vell per fer alguna cosa, també la faig de seguida.