L’avançament d’una vesprada des d’aquell far plantat damunt del roquer, amb les onades als peus, d’escuma blanca, i el cel de mil colors canviants, és un espectacle per no tancar els ulls en cap moment.

Més avall, a la platja, les onades arriben dolces, suaus, com si no volguessin quedar parades, mentre al cel la paleta cromàtica i canviant no para d’afegir noves notes a cada instant.

L’escuma, com a neu marina, s’aixeca amb el vent i flota a l’aire, mentre els corriols van i venen seguint la petjada de les onades i la llum cau en fosca.

Aquell riu, arribant al mar, tremola de por però segueix discorrent tot i sabent que morirà mentre mira arrere i veu tot el que ha anat deixant fluir, les fonts on va néixer, les valls que va acaronar jugant amb els sotracs pedregosos, els congostos que va fer entre les roques amb la seva fúria, tot i entenent que a l’arribar al mar desapareixerà davant la immensitat de les aigües, i deixarà d’existir, tot i sabent que és llei que en el mar hi moren tots els rius... i també molts records portats fins allí pels humans.