Us segueixo pel vostre xat, i us conec, he navegat amb molts de vosaltres, i amb Urbano i Joan Miquel tenim en comú que som, o hem sigut, armadors.

L’Urbano, del Miuroc TU, que és el vaixell que està fent la volta al món, amb petits moviments en les tripulacions, fins ara tots amics i que va començar, previ a tombar per Europa i el 2019 des de Cap Verd, travessant l’Atlàntic. Amb dos deixades del vaixell es van plantar al canal de Panamà, i el 2020, oceà Pacífic avall, a les Galápagos, per arribar a la Polinèsia i deixar l’embarcació a Papeete, i allí es van trobar en plena pandèmia mundial del 2020, que els va agafar travessant el Pacífic, i van tornar cap a casa.

Un any d’atur esperant que el món es desempastifi, i així anant fent, cada any avançant, deixant l’embarcació en una marina, tornant, retornant, arribant a Australià, i ara ja van començant a donar el tomb; almenys han passat de l’hemisferi sud al nord, i ara van navegant prop de la línia de l’equador.

Ara estan fent l’etapa tretze i han trobat el veler on el varen deixar la tardor de l’any passat, a Nongsa Point, Indonèsia, i estan navegant per arribar a Phuket, Tailàndia. Han deixat endarrere Singapur, han navegat per l’estret de Malaca, i fet parada a Port Dixon, Malàisia.

Dit d’una altra manera: el Miuroc TU està donant la volta al món, que probablement serà una de sola, i els tripulants venen i van, i si hi sumes els avions amunt i avall, algú donarà més d’una de volta perseguint el vaixell.

I de les entrades i sortides de tripulació, els més aplicats són l’armador del Miuroc, que hi és sempre, i el Joan M., que és el més constant dels seguidors fins avui. 

Al vaixell, en l’última estança, “esperant els amos” li va caure un llampec, i ara, a l’arribar per marxar, han trobat tota la part elèctrica cremada, o sigui sense sonda, pilot, estris de navegació... Encara que avui dia pots navegar seguint el GPS del mòbil, però és la cançoneta de sempre, i en quaranta anys de navegació no em ve res de nou.

A nos, navegant amb mar calma, a dos tres nusos de velocitat, entre les Cases d’Alcanar i la Ràpita, el 2010 i amb un veler Beneteau, ens va caure el pal de la major, amb la sort que no va ferir ningú de les dues parelles que anàvem a bord, i amb la desgràcia que el pal feia 11 metres i la sonda d’aigua eren 6 metres, i al clavar-se el pal a dins l’aigua a la sorra, el va torçar... i pal nou: bon cop de pala!

Bé, seguim amb el dia a dia del Miuroc. Per Sant Josep han arribat a les illes Langkawi; n’hi ha un centenar, però només quatre o cinc estan habitades, i en navegar sense sonda, i en un mar molt poc profund, ho tenen de fer ajudant-se d’un escandall com en el temps de Cristòfol Colom.

Arribant a una marina moderna, la marineria tot són dones amb el hijab posat. La paperassa, lenta i obsessiva.

Al llegir dades de la paperassa d’ara, recordo que el 1989, en una marina guapa i normal de Portugal, ens van obligar a dormir fondejats a la roda, i no ens van deixar anar a sopar als restaurants de la població, dient que no tenien alfândega (duana), i al no tenir aquest servei i venir de l’estranger, no podíem baixar.

Bé, les noies del hijab, amables, els van subministrar aigua potable, i al Miuroc TU li va agafar la pressa per deixar les aigües malaies i endinsar-se en aigües tailandeses, seguint navegant pel mar d’Andaman. Els tripulants pensen que el vaixell volia arribar al regne de Siam, i passar del hijab al bikini, i navegar rumb 310, cap al nord, on la gent és més culta, rica, desvetllada i feliç... Ai, ara potser m’he passat!

El dijous 21, el Miuroc travessa la imaginària frontera entre Malàisia i Tailàndia, encara al mar d’Andaman, i arriba a l’illa de Lipe, que diuen que els recorda l’Eivissa dels hippies dels anys 60, però ara a tota la gent, de diferents races i cultures, inclosos els indígenes, se’ls veu aferrats als mòbils.

Ara els toca avaria al motor de l’àncora, i a pujar la cadena amb drissa i amb la sort de l’ajuda del winch elèctric... També ho trobaré al meu quadern de bitàcola, però no val la pena; sé que existeix i es presenta aquesta avaria diverses vegades a las vides nàutiques.

I canvi d’illa, passant de Koh Lipe a Koh Rok. I el diumenge 24 ja sou a Koh Lanta i només els faltarà arribar a Phuket i allí deixar el vaixell, en una marina que inspiri confiança, i tornar a casa per seguir dissenyant les noves singladures.

Avui, Diumenge de Rams, l’article entra a galeres, i per el Divendres de Passió ja serà al setmanari, amb el desig que tot sigui a fi de bé.

I nos, ara ja sense vaixell, però ancorat entre cap Salou i els revolts del coll de Lilla, dels vaixells que he gaudit trio el Rodamon, un Grand Banks adquirit el 1988, de catorze anys de vida i que vaig disfrutar “a la manera dels armadors”, durant deu anys, i de què adjunto foto al reportatge.

D’entrada vam anar a l’Alguer, salpant de Maó, perquè encara volíem sentir parlar i cantar en català a la Sardenya italiana, i el 1988 va ser cert.

Després vam passar per Còrsega, illes Ieras, Marsella, i directe Marsella - Port de la Selva, on vam arribar un xic abans que la tramuntana, que es va entaular cinc dies i cinc nits i nosaltres, lligats i ben lligats i a esperar. Després, passada la maror, Costa Brava avall i fins al port base de Cambrils.

El 1989 vam fer Cambrils-Lisboa i viceversa; mira, 600 milles, com vosaltres, en aquesta tretzena etapa.

I de propina vam tirar Guadalquivir amunt fins a Sevilla i després, lògicament, Guadalquivir avall.

El vaixell navegava per costes andaluses quan vam poder felicitar per un mòbil, dels primers, o sigui antediluvià, el Joan Miquel Nadal Male, flamant nou alcalde de Tarragona... La febre li va durar divuit anys i mai va perdre unes eleccions. Per tant crec, i de tant en tant fent-se el desmenjat, formant part del seu particular art escènic, que també acabarà de donar aquesta volta al món.

Parlo d’ells perquè, i amb el grup que es va conformant, d’altes i baixes, molts han passat pels nostres vaixells; per exemple, Urbano, la primera travessa Cambrils-Eivissa la va fer en el Rodamon, o almenys consta, escrit a mà, en un dels cinc llibres que guardo. Mireu, transcric del quadern de bitàcola, i com si fos notari naval, certifico la següent inscripció: “Dimecres 29 de juliol de 1992, sortida del port de l’Ampolla —el dia abans havíem estat pel Delta— al matí, i arribem fosquejant a Eivissa Nova”.

La tripulació sopem a l’hostal Marina. El patró i armador invita a una copa el “mono desnudo”, i després el grup es dilueix entre el Pacha, el KU i l’Amnèsia, i amb llum de dia, retorn a bord.

I dono fe que al Mas de Lilla i a la Conca en general hem fet calçotades i germanor, o sigui que encara que ara siguin molt lluny, tornen sovint al quilòmetre zero d’aquesta edició.

I a més l’articulista assevera: i escrivim perquè s’ho mereixen! Perquè tenen un somni i l’estan treballant, i tots són jovenets, d’uns quasi setanta anys de mitjana, i fins ara aquesta volta és una realitat, i ja estan a les portes de l’Índia, i després, vist i no vist, es trobaran al mar Mort, i encara els pot agafar el rampell de passar de llarg el canal de Suez i tirar Àfrica avall i Àfrica amunt i acabar a Cap Verd, on van començar.

I allí poden vendre el vaixell, i com diu la dita, anar de lloguer, que és el que fan les generacions dels nostres nets, els que en saben i poden.

Ah! Els de la nostra època acabàvem, i acabem, estimant-nos les coses, tot i reconèixer que llogar és possiblement mes fàcil i menys atabalador. Però estimar les coses és important... I hi ha vegades que, estimant les coses, acabes estimant les persones.

Au, nois, a rodar el món. Us esperem al born.