No és la primera vegada que per la Setmana Santa ens escapem, escapçant els dies primerencs, de Rams a Dijous Sant, cinc dies en què els llocs encara estan a mig omplir i el personal està fresc i rialler; i el divendres de la Passió, Resurrecció i mona, que és quan la gent es mou amb més volum i gernació, estem tancats al mas.

Dit i fet. Comencem el dissabte 24 de març menjant un arrosset a casa de l’amic el barbut de Paüls, i parlem dels seus viatges, ara a punt de remenar ben remenat el Kurdistan, que està repartit entre l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria.

Tenim pautat dormir a Peníscola, al costat del mar, i després venen dos dies de gaudir de Xàbia, la terra del meu avi l’emigrant.

Com que viatgem amb una bici elèctrica i plegable, he fet pels carrers de Xàbia i zona marítima uns vint quilòmetres. He estat a la casa on presumptament va néixer el meu avi, que era Salvà Soler. El seu pare era barber de la Xàbia de començaments del segle XX. El meu avi va néixer el 1894, o sigui que ara ha fet cent trenta anys del seu natalici.

Diuen, diuen, que el pare de l’avi va quedar vidu amb quatre fills, un d’ells l’avi, i es va tornar a casar i sembla ser que va tenir quatre fills més, barrejats mascles i femelles, però no controlo els percentatges.

Calculem que l’avi els primers vint anys els va viure a Xàbia, on va aprendre del seu pare l’ofici de barber, però els fills de la primera dona anaven marxant: València, Gandia, Sant Boi, i l’avi Josep es va casar i va tenir un fill amb una senyora de la Riba, la meva àvia, i allí van viure el primer any, fins que el 1922 es van establir a Tarragona, on l’avi va fer de barber fins a la seva jubilació i el meu pare, fill únic, va ser el primer advocat de la família.

Sembla ser que el meu avi no va tornar mai més a Xàbia, i jo d’adolescent li feia bromes sobre el seu accent de parla valenciana.

Va ser pescador de canya, destresa que va aprendre a la seva Xàbia natal, i ens va ensenyar a agafar i menjar garoines, també dites garotes i eriçons de mar, i anar a fer musclos a les roques. També em va encomanar la genètica de la caça. Ell explicava que abans de la guerra sortia de casa seva, al carrer de Santa Tecla de Tarragona, al costat de la catedral, amb l’escopeta penjada, i diu que tot caminant, en arribar al pont del Diable, era normal portar penjades dos perdius i un conill.

Sí, avi, dues nits davant del mar i al costat de les roques de què em vas parlar, i a la plaça de l’església m’he imaginat que et veia córrer de menut, escales amunt, per lliurar-te d’un bou desfermat, dels que deixaven anar per festes.

De Xàbia a Guardamar; oficialment és Guardamar del Segura, que és on el riu es fa fonedís al mar.

Ja sabeu la dita, que el català es parla de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. És poètic, però Guardamar és fonamentalment la segona residència, o lloc de vacances, del madrileny de classe mitjana, sí d’aquells que no són del Reial Madrid, sinó que són de l’Atlètic o el Rayo Vallecano.

L’amic de Guardamar es va preocupar d’estudiar el valencià de jovenet, i amb nosaltres sempre ha parlat en valencià-català. Fa bona la dita, però és dels pocs que queden.

A l’hostaleria, avui el valencià ja no es troba a les cartes, només el castellà i l’anglès, tant a Xàbia, que suposo que sabeu que en castellà és Jávea, com a Guardamar, almenys és el que es veu avui, en què la llengua valenciana està en mans de PP i Vox. Tant de bo estigui equivocat i la meva impressió sigui derivada de certa tírria pels qui voldrien que es malmetessin les llengües dels Països Catalans.

A Xàbia vaig poder esmorzar una tassa d’orxata gelada d’Alboraia, i sucar-hi un “fartonet”.

A Guardamar els amics ens van deixar la casa de la platja. Fa 40 anys ja ens la van deixar, per primera vegada, i teníem uns cent metres de platja sorrenca fins a arribar al aigua.

Ara, i l’endemà de l’últim temporalet, el mar arriba a peu de casa... No obstant, hi tornaran a tenir sorra i platges, però amb cada llevantada és com amb cada bugada, que es perd un llençol. Adjuntem foto de la casa de la platja avui.

Hem menjat un calderó, o perol de peix, i arròs a banda, i hem carregat de taronges salustianes extretes d’una fanecada dels amics, que deuen el seu nom a Salustiano Pallàs, que les va difondre a partir dels anys 50 del segle passat i són especials per fer taronjades, ja que tenen més suc i aroma.

I el Dimecres Sant, es troben a Guardamar i altres llocs el Jesús de la Passió i la seva mare, amb trons separats, i es fan amics entre els aplaudiments de la gent i l’esforç musical de les bandes de música que porten les melodies a la sang.

El Dijous Sant desfem el camí i ara ja estem amb el fons de la serra Carbonària, que ens acompanyarà fins al dilluns de la mona.

El Dissabte de Glòria, fred, núvols i vent de garbí o llebeig, aquell vent que descriu en Josep Pla i que provoca les marinades, que a l’estiu ens fan la vida més agradable i
tranquil·la, i de tant en tant el vent dolç de garbí, que a les set se’n va a dormir i pot aliar-se amb un grop temporalat i es pot presentar en forma de garbinada pertorbadora, com la que ha bufat un parell de dies per aquesta Setmana Santa.

I el dia de la mona es va escolant, i de nou tornarà la rutina a emplenar terres i camps.