Acabem de passar els dies de Pasqua, i aquesta és una festivitat que ens trasllada sempre als records d’infantesa. Amb la família travessàvem el coll de Lilla per arribar a Montblanc, on el cubista Palau Ferré ens obsequiava amb uns engalanats ous de Pasqua gegants, que amb el meu germà encara recordem tot sovint. Així, ens endinsàvem a la Conca de Barberà dels seus quadres paisatgistes per menjar la mona a Sant Josep (Montblanc), a l’ermita de la Santíssima Trinitat (l’Espluga de Francolí), o també, en alguna ocasió, als voltants del monestir de Poblet i les seves masies (Vimbodí i Poblet), com a l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents.

En aquest sentit, de la mateixa manera que nosaltres vam rebre i gaudir d’aquests pelegrinatges culturals intergeneracionals a les ermites dels nostres paratges del Camp de Tarragona, és cabdal que fills, nets i nebots coneguin i estimin les pròpies tradicions, que ens fan ser com som, ens marquen dies assenyalats al calendari i ens dibuixen un imaginari col·lectiu que ens acompanya tota la vida.

Així, fa pocs dies que hem gaudit de la dolçor de la mona, uns quants dies més endarrere vam veure les palmes i els palmons pels carrers i places, amb els llaços de colors al capdavant; i retrocedint una mica més en el calendari teníem el dia del pare, Sant Josep. Aquell dia i els anteriors, al País Valencià van celebrar les Falles, i aquí al Principat són tradició les orelletes i la crema. Però hi ha ocasions en què voler menjar unes postres tradicionals es converteix en una odissea. Parlem de les postres rodones i fines, cruixents gairebé trencadisses, d’un relleu empolvorat de sucre, les orelletes. Normalment es poden trobar en les pastisseries i fleques habituals, aquí a la Conca de Barberà i a la majoria d’indrets de Catalunya, com és lògic, ja que les tradicions gastronòmiques, si no les pots comprar en aquests establiments, difícilment les podràs seguir.

Però, ai las, proveu de trobar orelletes un dia de Sant Josep a la ciutat de Tarragona, és gairebé impossible. De fet, sembla lògic que poder seguir els dies assenyalats i les postres associades no hauria de ser pas més difícil en ciutats més grans, sinó més aviat igual de fàcil que a tot arreu. Així, doncs, per tal de poder adquirir alguns exemplars d’orelletes, vam iniciar un recorregut de cerca que va comptar amb catorze pastisseries, fleques i forns. La resposta tenia dues possibilitats. O bé deien que no en tenien (no que s’havien acabat, sinó que no n’havien fet o portat). O bé la segona opció era directament que no sabien el que era, no coneixien ni la paraula ni el dolç. Ens vam quedar perplexos davant d’aquesta segona resposta, sobretot perquè estàvem preguntant-ho als establiments especialitzats en la qüestió i el dia assenyalat, que és precisament el moment quan se’n compra.

Això ens va fer pensar que cal incentivar una consciència de mots i elements gastronòmics entre les persones que s’hi dediquen, per tal de poder continuar gaudint de les tradicions. No ens imaginem pas un dia de Reis sense tortell, o un dia de la mona sense mona, o un dia de Sant Joan sense les tradicionals coques. Almenys hi ha postres típiques ben arrelades. Però hi ha més tradicions, i potser qui sap si des del gremi de forners es podria formar els professionals del gremi per conèixer quines són les tradicions pròpies, i que aquestes poguessin tenir presència en la majoria de pastisseries i forns, de manera natural.

A més, com a societat, també és un símptoma que es desconegui el vocabulari propi de festes i tradicions, com és el cas del mot orelletes per part de força flequers, o venedors, tarragonins. També cal prendre’n consciència i enriquir-se de mots, sobretot aquells que treballen al mateix gremi. Així, conèixer els plats, tradicions i festes del territori també és una manera de formar part de la comunitat, del país, i contribuir a la seva perdurabilitat.

Pel que fa a la nostra recerca particular del 19 de març, finalment, en una botiga de galetes i delicatessen vam trobar una bossa d’orelletes procedent de... l’Espluga de Francolí. I sabem que n’hi havia en d’altres fleques de la comarca, així que un aplaudiment als forns de la Conca per seguir, de manera natural, les pròpies tradicions.