Espanya i el seu conglomerat conegut com a estat espanyol ja fa més d’un segle que ha perdut tot el seu imperi, i només li queden els castellans i espanyols de sempre, les diverses perifèries i l’omnipotent Madrid, des d’on es vol controlar la unitat nacional, que és l’invent per no seguir perdent les colònies perifèriques que li queden.

Ah! I sortim de més de cinquanta anys de dictadures d’extrema dreta que van ocupar més de la meitat del segle XX i que van acabar amb la República i van tornar a conformar una monarquia borbònica.

Ara estan en la labor de complir el mantra de las FAES d’Aznar, del “qui pugui fer que faci”, i estan en màxima tensió per intentar la forma d’eliminar la llei de amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats.

I en el seu dia a dia, a més a més i amb l’ajuda dels fills i nets dels boomers del terreny (probablement fills i nets sense consciència del mal que es pot arribar a fer), mirant a veure si acaben d’arraconar aquestes llengües, fins ara pròpies, el gallec, el basc i el català, ja que són distorsionadores de la seva unitat nacional, i tot sota l’excusa que són llengües que divideixen, ja que molesten el castellà, que quan volen li diuen espanyol, perquè diuen que l’espanyol uneix, i les altres llengües divideixen.

Mira, doncs, que senzill. Ah! I els fills i nets de nosaltres, els boomers, que ens estem “arraconant” i arribant als 80 anys, contemplen impassibles aquesta sagnia lingüística, i el que fan és sumar-se, no a l’anglès, el rus o el xinès, sinó al castellà, que també li deuen dir espanyol per a alegria i acontentament de els que manen des de Madrid.

La setmana passada vaig estar a la Comunitat Valenciana, i ja he escrit que el valencià ja l’han fet desaparèixer de les cartes dels restaurants, almenys dels consultats, entre els quals hi havia el Parador Nacional de Xàbia.

Fins fa poc, si un català feia resistència passiva a la segona, màxim tercera, intervenció sense canviar a la seva llengua, ells canviaven a la teva; amb bon criteri, adonant-se que tu no volies canviar, ho feien ells, que entre altres coses l’havien estudiat als seus col·legis.

Ara, i només d’un any cap aquí, i començant per Andorra i seguint per tots els Països Catalans, si a la tercera vegada no canvien de llengua, és senzillament perquè no la saben, i si no la saben és perquè, encara que joves, fa tan poc que estan aquí i fa tan poc que estaven allà... que simplement no l’han estudiat.

Ara intenten fer formacions ràpides, però és més ràpida la necessitat d’ocupar gent nova que la formació i excuses dilatòries dels acabats d’arribar.

Tot això que explico també es dona en el món de la medecina...i no diguem en el món de la justícia.

I dels nouvinguts, els més descarats o depreciatius amb la llengua catalana són els sud-americans, ja que desconeixien des de la seva existència fins que pugui ser tan important per als nacionalistes catalans, perquè llengua i nació són sentiments bessons, i llargament acariciats, per als que valorem els sentiments i emocions entorn dels orígens i de la identitat... I no serà perquè aquests nouvinguts, sobretot els argentins, no entenguin de política i de psicologia.

Així doncs, on s’han ficat, o on s’amaguen tots els que saben o entenen el català, valencià, eivissenc, formenterenc, mallorquí, menorquí, i el català dels que van a la bressola de la Catalunya Nord? I els catalans d’Elna i del Vallespir, on ara ha anat a viure el president Puigdemont, s’hauran de reciclar a marxes forçades.

Tenim d’agrair als emigrants que ens ajudin en el nostre dèficit demogràfic, però tenim de recordar que estan dificultant la nostra cultura autòctona.

Necessitem la immigració, però no perquè ens inundi i ofegui la nostra cultura i la nostra llengua.

Aquí, a l’arca de Noè de cultures, el castellà l’únic que cerca és la seva assimilació i absorció.

A Euskadi es parla més i amb més orgull l’eusquera que a Catalunya el català, i això és greu, ja que es tracta d’incorporar emigrants a la producció, però preservant la nostra llengua cultura i identitat.

A Catalunya no es pot viure nomes en català, i en canvi sí que es pot viure només en castellà, convertint els de parla catalana en residents de segona al seu propi territori, i els catalans, com Nos, que no ho volem consentir, tenim de passar pel tràngol de tenir de fer de militants de la llengua per imperatiu cultural, i això és un treball ingrat i extenuant que a més no aconsegueix aturar la depreciació de la nostra parla.

Acabo recordant que hi ha independentistes de pedra picada que fa temps que avisen que un dia o altre assolirem la independència, i el preu serà la pèrdua de la llengua. Brutal!

Sort que aquestes reflexions catastrofistes no estan massa en vigor a la Conca de Barbera, però al “triangle de les Bermudes” de Vila-seca - Salou - Cambrils, i amb l’ajuda dels de Vox, aviat passaran a la fase de negar-te el servei o la conversa si els parles o els vols parlar en català.

A mi em va passar, només fa sis o set mesos: una policia de Salou a la centraleta em va penjar el telèfon en insistir que volia parlar en català. Un amic, també del Consell de la República, es va oferir a fer la queixa... però es va morir sobtadament, com va corresponent als de la nostra edat; i potser aquella policia acabarà d’exemple de normalització lingüística.

Bé, dedico l’article als que estimen i defensen les llengües pròpies, de nacions sense estat, que amb contumàcia són minoritzades, i acabem amb un toc de prosa poètica:

“En català em va fer una santa dona, la primera carícia maternal.

En català em conta ses amoretes, la qui avui és la reina del meu cor.

I en català em digué adeu el pare, quan li extingí la llum dels seus ulls la mort.”