No fa masses dies, vàrem menjar a casa unes perdius que vàrem regalar a un dels amics de taula. Vaig oferir-me a cuinar-les, i així tindré l’excusa de fer un dinar amb amics, i fer petar la xerrameca mentre gaudíem de l’àpat.

Després de plomar-les, les vaig passar per la “lupa” per treure les petites plomes que encara hi queden enganxades a la pell. Farcides amb oli d’oliva calent, les hi vaig passar però sense fer-ne un extrem. Les vaig separar de la cassola, i seguidament encebades amb ceba vermella tallada fineta, posada amb el suc que havia quedat, a més de tomàquet madur ratllat i apa!, remenant fins trobar-los el punt, i quan em va semblar que tenia el sofregit a punt, un bon raig de vermut negre i esperar que bulli tot i marxi l’alcohol. Seguidament vaig afegir-hi uns ceps laminats i secs que tenia de la temporada passada i que una estoneta abans havia posat en remull; una vegada va arrancar, tot a bullir amb les perdius afegides, i cobrir-ho amb caldo de verdures.

No recordo quant de temps varen estar fent xup-xup, però hi havia un perdigot més gros que va fer estar l’altre aviram més estona banyant-se en el caldo.

Quan ja portaven una bona estona cuitant i notava que la textura de la carn havia perdut la seva rigidesa, vaig afegir-hi un grapat de cols de Brussel·les, i aleshores es va produir un miracle d’alquímia en el qual la col fou la substància i la perdiu un accident.

Varen quedar bones de veritat, i en la salseta i la untada que diu algú hi va sucar el pa, tot fou per llepar-se’n els dits.

Sempre és agradable cuinar per als amics, i més si venim d’aficions semblants, i les converses entren i surten amb la mateixa alegria que les copes de vi.

En el cas, desitjar només bona salut.