L’humor ajuda a viure; gaudeix-ne i viu.

Últimament no passa dia que no recordi la inefable Ysobel, la simpàtica i candorosa amiga de la infantesa que malgrat haver madurat (haver hagut de madurar), als seus 40 anys quedà encallada en la deliciosa ingenuïtat de la primera desena de la vida.

Ysobel no té el cos dels 20 anys però sí la forma de reaccionar dels 10. És una persona no molt alta, grosseta, de mirada innocent i maneres tranquil·les. No s’immuta per res i tot li està bé.

Tot ve al cas de recordar el batibull del dia que es va comprar el primer cotxe de luxe. Quan només feia una setmana que s’havia “tret” el carnet, en una època que realment “els regalaven”, va comprar un cotxe. Atabalada pel fet de la compra, va voler que els de la concessionària li portessin el cotxe a casa, cosa que feren encantats, ja que l’havia pagat “trinco-trinco”.

Al dia següent el posà en marxa i va sortir al carrer a pas lent, però tot i prémer l’accelerador no aconseguia que el cotxe corregués i, tot que escoltava l’accelerament, li avançava a poc a poc. Ho va provar l’endemà i el dia següent. Al quart dia va entendre que aquell cotxe tenia una congènita avaria, llavors va trucar a la concessionària per dir-los airada que li havien endossat un vehicle irrellevant.

Estranyats aquells, li enviaren ràpidament el primer mecànic del garatge i un comercial per mirar de desfer els torts que pogués tenir el vehicle.

Pujaren al cotxe; ella al volant, i a les indicacions del mecànic el posà en marxa prement seguidament l’accelerador perquè corregués:

—Veu, no corre...

—Dona, posi la primera marxa, a continuació la segona, la tercera i... amunt.

—Com diu...?

L’altre, estranyadíssim: —Després de donar el contacte, vostè no va entrar cap marxa?

—Entrar marxa? Oh! No, creia... em pensava que les marxes ja les havíeu posat vosaltres el dia que me’l van portar a casa...

Els del garatge feren un somrís. Pensem que han de tenir aquesta anècdota censada en el llibre de l’empresa.

Amb pas dels anys aquell cotxe s’havia fet vellet. Quan ella, fent esforços i treballs, ja havia tret tot l’entrellat de la posada en marxa i les funciones per tenir una bona carrera, resulta que aquell vehicle li va dir prou i apa, parat per sempre més.

A Ysobel no li quedà altra solució que haver de canviar el vehicle. Els de la concessionària li recomanaren altre vehicle de la mateixa marca, l’últim model, per evitar-se conflictes.

És un tipus de cotxe d’aquells que porten un ordinador “que ho indica tot”, li digueren.

Efectivament, el cotxe es portà bé i la Ysobel no tenia cap problema a conduir de dia.

Altra cosa fou de nit.

Aquella nit tingué de sortir, atenció als seus fars.

Un policia de servei es trobava vigilant en una cruïlla quan de sobte la va veure pujar amb els fars davanters llargs i els de boira també oberts. Un ciclista que baixava costa avall feia esses per l’enlluernament a què es veia sotmès. El ciclista no li va dir res perquè els vaivens de la bicicleta no li permetrien tenir esma per dir “aquesta boca és meva”.

El policia, que era un bon jan, la va parar, i al veure-la atabalada li va dir: —Per Déu, senyora, ha de baixar els llums quan algú circula en direcció contrària.

—Els llums? Quins llums? —preguntà—. Els dels fars? Però... és que s’han de maniobrar els llums? Que no són automàtics?.

El policia, atònit.

Ella, dirigint-se al policia: —Sí que ho han de ser, senyor policia, la prova és que tots els cotxes que em venen en direcció contrària em saluden entusiàsticament apagant i encenent els seus fars, fent-me: xic-xac, xic-xac i xic-xac...