Per a mi aquest poema-cançó de Joan Manuel Serrat va lligat a Sant Jordi, m’aniré explicant, però haurem de poar un xic per anar trobant fils conductors.

Era estrenats els anys noranta, trobant-me pels volts dels quaranta-cinc anys, i seguint fent d’advocat i d’empresari, que vaig gravar un casset de poemes que recitava i va musicar el music Jordi Esmel. Van ser uns mesos, i desenes d’hores, en què el music va compondre segons com ho veiem conjuntament, la música per a cada poema, que van ser setze peces musicals.

Divertit i ben dissenyat, i després al seu estudi de gravació, força complet per l’època, vàrem gravar cançó a cançó i després ell es va cuidar de fer una impressió de casset, i no s’ha trencat la cadena i ara ho tinc amb CD i altres tècniques que em dominen però tinc controlades.

El Jordi Esmel va ser un noi que va ser nen prodigi de petit; fins a l’extrem que amb sis o set anys els orgues i pianos elèctrics Hammond l’exhibien, posant-li coixins al tamboret per arribar als teclats, i per demostrar els prodigis de l’electrònica musical, en mans d’aquell nen... i per vendre a gent gran, després de la demostració del noiet.

He fet servir els màsters musicals de cada cançó per recitar en playback, en manera amateur i per a amics, coneguts i saludats, fins que, com en Serrat, pels volts dels 80 anys em vaig retirant, però si m’ho demanen, sempre faré una excepció; recitar, i per a qui ho desitgi, Els vells amants, aquella que diu: “S’estimen com jo voldria ser estimat, quan l’esperança comenci a estar seca... I per Sant Jordi li regala una rosa, embolicada amb paper de plata”; sí, paper de plata, com abans d’inventar-se el tot a cent de les roses de Sant Jordi.

Ho tinc comprovat, si volia fer caure una llagrimeta a la gent gran, el tir era assegurat. Encara, de tant en tant, me la recito en privat. I parlant de Sant Jordi, ara el president Torra, el del n. 131, se’ns ha descarat, no deixant penjolls penjats, recordant drets fonamentals, que també, sinó traient un nou llibre, titulat Sant Jordi, heroi i patró de Catalunya.

L’he comprat en una llibreria de Montblanc, i m’he trobat amb la sorpresa que portava la firma de l’expresident de la Generalitat; m’han comentat que en va deixar uns quants de firmats.

Sant Jordi, si furguem als llibres i viquipèdies, podem establir que va viure del 275 al 303 de l’era cristiana, o sigui a les acaballes de l’Imperi Romà, i quan ja hi havia cristians que es descaraven i els romans els perseguien.

Jordi, fill de Geronci, un oficial romà de la Capadòcia, a la seva majoria d’edat s’allistà a l’exèrcit romà, com son pare, i el destinaren com a tribut a la guàrdia personal de l’emperador Dioclecià, i el 303 es negà a perseguir cristians, al·legant que ell ho era, i va ser martiritzat. Sembla ser que no es va provar suficientment el seu martiri i el papa Gelasi I, el 496, va aclarir que l’acta Martyrum era apòcrifa, però va pontificar: “Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes els actes dels quals només coneixerà Deu”.

La propagació del culte al sant ha sigut un procés imparable entre el món cristià. La figura de sant Jordi ha sigut la síntesi d’un cúmul de tradicions paganes que el cristianisme, com a religió emergent, va assimilar, necessitada de personatges històrics que facilitessin el procés evangelitzador; i així l’anem trobant i apareixent en totes les batalles que guanyaven als musulmans.

Els croats estengueren el culte per tot l’occident cristià i s’implantà a tot Europa el seu culte i tradició. I els àrabs també el veneren com el cavaller verd, però això ja seria més llarg d’explicar; o el conte de mai acabar.

I ja podem empalmar en el nou llibre del president Torra, que va presentar per primera vegada a Montblanc, de la mà de l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi, que Nova Conca ja va cobrir periodísticament, i que es troba a les llibreries amb fotos d’Òscar Rodbag editat per Cossetània.

Torra combina la historia i la llegenda, mostrant la reivindicació i exaltació de la figura de sant Jordi com el nostre heroi, patró de Catalunya.

Ens parla del passat, però també del present i del futur. Parlem del futur; el tenim ben a prop, les eleccions catalanes del 12 de maig. I si tornés el cavaller Jordi per ajudar els catalans que formem una nació sense estat?

Potser ja va ajudar una mica el president Macià als anys trenta del segle passat, com insinua amb el seu verb florit els molts anys batlle de Montblanc i ara president d’Estat Català, en Pep Andreu, en un escrit a Nova Conca.  

Mira que si ara ens tornés a ajudar, només caldria que ens alenés i inspirés des de la Catalunya Nord, i com un nou Macià, el que ens parla des d’Elna i farà campanya diària des d’Argelers, i amb míting final en un lloc per concretar, ens tornés a reil·lusionar. I si el catalanisme desperta amb ganes, i amb l’ajuda d’Esquerra Republicana, ens plantem en el camí de la majoria, o sigui de 68 escons en amunt, i ja no caldrien ni CUPs, ni socialistes, ni populars, ni Vox.

En fi, podria ser el paradís, fins que Adam o Eva, o els dos alhora, mosseguessin de nou la poma de la discòrdia; o s’adonessin que no es pot seguir així. En Torra diu que el nostre país viu uns moments històrics. La nació se sacseja, vibra, torna a preguntar-se pel seu futur en llibertat.

Tenim pressa, portem més de tres segles esperant. Ho volem tot, i ho volem ara, i si aconseguíssim el compromís del nostre sant patró, no ho dubteu, tornaríem a sortir de nou per places i carrers, i amb la nostra mirada encendríem el país. Bonic i melangiós, com també ens recorda de tant en tant el nostre poeta de capçalera, en Gatell, i parlant de sant Jordi i el drac enguany, diu: “Confio en un valent genet, a la gropa del blanc cavall, amb estelada vibrant a quatre vents, tot dient mori el drac central i lluitem junts com cal”. Bona diada.