Els amics m’insisteixen que expliqui algunes de les meves vivències de la guerra d’Ifni, per ser l’útima de les guerres colonials. Em costa una mica per l’emplaçament personal, però de que complaure, i potser vostès s’ho passen bé.

Un capvespre del mes de febrer de 1958, trobant-me al pati d’automobilisme de la ciutat de Sidi Ifni, vaig veure entrar una gran ambulància de finestres estretes i quadrades, pintada d’un verd gairebé negre, amb els laterals mostrant una creu semblant a la de Malta.

El dia en què l’ambulància va arribar al pati ens trobàvem en plena guerra, amb moltes baixes. Del vehicle en va baixar un paracaigudista de nom Antonio. Gran alegria recordant que no ens havíem vist des del temps d’instrucció al campament.

Antonio, “valencià de València”, queia bé a tothom per ser un xavalot optimista i generós. Es trobava una mica agitat quan em va contar el motiu d’haver vingut al Grup Mix de l’Estat Major:

—M’han ordenat venir a automobilisme per omplir el tanc de gasolina per anar a una posició de primera línia, on hi ha uns ferits que he de baixar a l’hospital —va dir amb certa agitació

—Ui! A aquestes hores? Espero que tot et vagi bé —vaig dir-li.

—El que passa —seguí abatut— és que no porto arma. En tindreu alguna per aquí, o voldrà acompanyar-me algú amb alguna?  

—Difícil; si demanessis una màquina d’escriure no hi hauria problema, però... armes? Aquí les tenim tancades.

—El que em fa ràbia és anar-hi jo sol. La companyia reconforta i quatre ulls veuen més que dos. Per què no m’hi acompanyes?

—gairebé m’ho va suplicar. Jo no tenia fusta d’heroi, així que anava a dir-li, però veient-lo desemparat vaig dubtar.

Un amic és un amic i els ferits del front necessitaven ajuda, així que “havia” anar-hi. En aquells moments ni tan sols vaig pensar que la meva sortida al front es produïa sense ordres de fer-ho i, en el supòsit de sortir-ne malferit, podria ser castigat pels superiors com una temeritat irresponsable.

En aquells moments no hi vaig pensar i vaig decidir córrer el risc, així que... endavant! Baixàrem per la carretera que vorejava la part baixa de la ciutat per endinsar-nos cap a... no em diguin on, perquè aquí vaig perdre el sentit de l’orientació. En aquell instant vaig reparar que cap dels dos portàvem arma i així l’hi vaig comentar.

—És veritat —va dir—, però en no crec que sigui necessària, ja que ara som de la Creu Roja, veritat?  

—Creus que els moros ho tindran en compte, si topem amb ells? Ell va riure per sota:

—Ja estem ficats a l’all, company. Cal seguir!

A mesura que deixàvem la ciutat, les llums urbanes s’allunyaven a poc a poc vistes pel retrovisor . El camp era una veritable boca del llop. El conductor seguí per una pista de terra relativament ampla, que havia de conèixer bé, ja que conduïa amb soltesa.

Jo, en canvi, tibat, contemplant els dos o tres metres davant de l’ambulància, els que permetien veure els fars de guerra. Després de llarga estona arribem a una tanca filada que franquejàrem per un pas que ens va senyalitzar un sentinella. No se li veia la cara, anava amb el cap tapat, amb la caputxa de la gel·laba dels tiradors.

A pocs metres sobrepassàrem una altra tanca i una tercera ruta dissenyada en ziga-zaga. Al final de la sinuositat topàrem amb dos o tres homes. Un d’ells es va acostar a la finestreta d’Antonio. Era un sergent d’infanteria. Anava cobert amb la típica gorreta de la borla vermella i les “sardinetes grogues”  

—Esteu en el límit —va dir—, aneu amb compte, a partir d’aquí és “tierra de nadie”— ho digué al mateix temps que amb la mà ens donava pas.  

El meu company estava pàl·lid i jo tenia la boca seca.  —Això de la “tierra de nadie” —li vaig dir, tot empassant saliva—, serà com dir “la terra de tots”.

El company va riure de bona gana. L’ambulància tractejava per una pista polsosa i a estones pedregosa. Transitàrem fins a ficar-nos en una torrentera seca que no tenia cap traç de pista.

—Crec que m’he perdut —va dir Antonio dubtant. —No fotis, Antonio! Ja em veig en una masmorra d’Agadir —li vaig dir alarmat. La seva cara reflectia preocupació. Vaig decidir callar per no complicar més les coses. Ell va donar sobtadament mitja volta, per seguir pel llit d’arena fins a trobar el veritable pas que havíem perdut.

A l’altre costat del torrent sec seguia la pista que ens va conduir per una costa empinada a una cota alta, erosionada, pelada, fins i tot sense cactus. Arribem a dalt. La pista discorria per la cresta d’aquella muntanya de dos vessants que es projectaven a un abisme negrós.

—Aquesta és la zona més perillosa, ja que quedem a la vista de tots —va dir Antonio, tranquil, tal vegada reconfortat per l’optimisme i la fresqueta de les altures.

Va semblar com si els enemics l’haguessin sentit. Una detonació de morter va trencar la nit, però el projectil va anar a parar lluny d’on érem. L’explosió ressonà al fons del tàlveg.

—O no tenen idea de com es maneja un morter o l’acciona un subjecte guerxo—va dir Antonio com si l’acció que començava li mogués el frenesí.

Jo no sabia què fer. De fet, era la primera vegada que em trobava ficat en un combat. Experimentava una nova sensació on es barrejaven la intranquil·litat i la inseguretat.

La morterada va ser contestada per una ràfega de metralladora que va sonar seca en immensitat i repel·lida per trets de fuselleria des de la muntanya de davant.

El morter va disparar de nou. Aquesta vegada l’explosió va anar a parar uns metres més avall del camí per on circulàvem, i la breu resplendor va deixar una tènue línia de balles filades.  

—Aquelles han de ser dels nostres —va dir Antonio, i seguí com si res passés—: Veus aquella pista que corre per la pendent de la muntanya del davant?, És el camí per on els arriben les municions als cabrons dels moros.  Jo no el veia pas gens preocupat per la brega de la fugida.

L’ambulància anava ara a tota marxa, sense que a Antonio el preocupessin els socs ni els cactus, que xafava amb estrèpit. A mi m’afligia una possible rebentada. Així l’hi vaig dir.

És igual —afirmà Antonio—, sortiríem igualment tirant a tota marxa, la cosa és allunyar-nos del xafarranxo. En sortirem, gràcies a Déu. Tot tractejant, arribem finalment a la posició on havíem de recollir els ferits. Es tractava d’una petita posició que els estrategs denominaven pomposament “subelemento de resistència”, consistent en un nucli central envoltat de pous de tirador distribuïts hàbilment en el relleu circumdant.  

Jo continuava sense veure res, mentre que Antonio havia de tenir ulls de gat, quan va dir que havíem arribat. De sobte van sortir dos o tres homes de darrere una argània (l’arbre propi del territori) acostant-se cap a l’ambulància. Un d’ells era un tinent.  

—Ja era hora! —ens va rebre enfadat—. Aquests es dessagnen —va seguir, assenyalant uns embalums estesos a terra.  —Vaja, per poc ens pega —va comentar Antonio per lo bajini perquè només el sentís jo, però també va tractar de justificar-lo:

—L’haurà afectat el sirocco [el vent tumultuós de desert].  Aquells “embalums” eren els ferits coberts per unes mantes. Era fàcil apreciar-los pels gemecs de dolor que venien d’allí.  

—Ha estat una granada de mà llançada pels rebels —va dir el tinent—. Ha esclatat a prop d’ells, tenen les cames danyades —afirmà al mateix temps que els aplicava una injecció intramuscular.  

Ràpidament els allotjàrem dins l’ambulància. Vaig pujar amb ells darrere. Poc podia fer pels xavals, perquè per no portar no portàvem ni tan sols farmaciola, encara que, si l’haguéssim tingut, poc hauria sabut què fer amb ella.

Llavors vaig tractar de practicar la medicina anímica, la basada —segons algunes pràctiques— en l’elevació de l’esperit per la conformació. Pot ser que no existeixi tal medicina, però va donar resultat.

Recordava de les pel·lícules frases tan lapidàries com: “Aquestes ferides seran el passaport per anar a casa, nois” o “La guerra ja ha acabat per a vosaltres”, paraules que sorprenentment van funcionar, ja que van assossegar els seus gemecs.

Al repassar la lloma erosionada, la que ens havien bombardejat, era tot silenci. Antonio va parar l’ambulància per comentar:

—Et deia abans que per aquella pista els arriben els subministraments als facinerosos. La veus? Jo no veia absolutament res, però li vaig dir que sí, no fos que li donés per baixar de la ambulància per donar-me una lliçó de tàctica sobre el terreny. Així de tranquil, el tal Antonio; aquells paracaigudistes eren tot un poema...

Reprenguérem la marxa. Els ferits començaven a queixar-se de nou.

—No tinc res per donar-vos, només tabac —els vaig dir per dir alguna cosa, encara no gaire convençut que l’oferta fos convincent. Em vaig equivocar:

—Home! Precisament això és el que ens fa falta —van afirmar un d’ells, i agafant el paquet van deixar de queixar-se fins a arribar a la ciutat. El retorn no va ser tan angoixant com la marxa. Més aviat relaxat.

Tal vegada prevalia aquell instint dels animals del “retorn a casa”. Quan deixàrem la lloma ja no ens recordàvem de l’abast artiller d’abans, i en el moment en què el sergent dels filats ens va obrir de nou el reixat espinós, ens va semblar trobar-nos a casa.

Eren les onze de la nit quan arribem a l’hospital militar. Ajudàrem a allotjar els ferits en lliteres que uns infermers van traslladar tot seguit cap a l’interior de l’hospital. Un capità mèdic ens va acomiadar donant-nos les gràcies. Després Antonio em va deixar en el Govern i ell seguí a l’aquarterament paracaigudista.

Allí donaria comunicat de la missió, que, sens dubte, coneixent la psicologia d’aquells batalladors, enaltiria a títol de gesta. En arribar al Grup Mixt (dependència de l’Estat Major), em vaig trobar amb el brigada Naveira, de la nostra oficina, que sortia del complex.

Naveira estava “de colonial” (vacances de quatre mesos) a la seva Galícia natal el 23 de novembre, però en saber de la invasió a Ifni per les bandes mores li va faltar temps per tornar a incorporar-se de nou al seu destí.  

—Qué estás haciendo a estas horas, muchacho? —em va preguntar afablement. Vaig pensar en la qüestió de les ordres no rebudes.

—Por ahí pasando el tiempo, mi brigada.

—Bien, pues hasta mañana.

—A sus órdenes.