Després de la Guerra de Successió, Catalunya va quedar ocupada militarment durant bona part del segle XVIII. Els antics caps austriacistes van restar reprimits i, per tant, empresonats, amb la confiscació dels seus béns, un control exhaustiu dels seus moviments, i patint consegüentment denúncies constants.

A molts no els va quedar cap altra solució que exiliar-se. Arran dels tractats d’Utrecht i Rastatt, Felip V havia hagut de cedir territoris europeus a les potències. Al no conformar-s’hi, va voler recuperar-les per la força de les armes.

Com a resposta, l’Aliança va atacar zones del Cantàbric, dels Pirineus i, entre aquests indrets, envaïren el cantó nord de Catalunya. Aleshores, aquells que havien deixat a l’estacada els catalans amb el Tractat d’Utrecht van voler instrumentalitzar la qüestió dels privilegis catalans, les seves llibertats i constitucions, dient que els les tornarien.

Una manera de fer beure a galet. És a dir, els aliats van abusar de la credulitat dels catalans davant de les seves necessitats de recuperar els seus drets històrics. L’objectiu, en definitiva, dels aliats, no era precisament afavorir els catalans; era provocar una revolta a Catalunya per desestabilitzar la monarquia de Felip V.

Per fer això, van mantenir contactes amb Pere Joan Barceló i Anguera (1682-1743). Fou un soldat fuseller de muntanya austriacista i guerriller durant la Guerra de Successió i de la Quàdruple Aliança, que, després de molta lluita i moltes penúries, va acabar sent un símbol de la resistència austriacista.

L’aixecament va fracassar. Un acord entre aliats i Felip V deixaren altra vegada Catalunya sola. Es va produir una nova onada de repressions, que va durar fins al 1725 amb la Pau de Viena, on es va acordar una amnistia i, consegüentment, la restitució de béns austriacistes.

I fou aleshores quan els Borbons van crear una força policial rural coneguda com els Mossos d’Esquadra, que de bon principi serviren per perseguir els escamots resistents austriacistes, que restaven actius de les últimes conteses.

Però, per altra banda i més endavant, perseguiren el bandolerisme. Fer beure a galet o aixecar la camisa és el que s’ha fet amb els sentiments dels catalans durant molt de temps, aprofitant-se que vam perdre les llibertats i constitucions, “por derecho de conquista”.

Un seguit de governs centralistes s’han servit, al llarg del temps, d’aquest fet històric i de la credulitat catalana, candidesa, excés de confiança o de la necessitat fent-ne virtut, per tal de fer-los creure que tornarien a recuperar els seus drets perduts.

Un fet que, encara avui, els polítics centralistes utilitzen com a pràctica demagògica o esquer —sobretot quan venen eleccions— per tal d’obtenir dels polítics catalans el seu suport.