Que se n’ha fet, d’aquells petons de llavis a llavis, tancant els ulls per no trencar l’encís del moment, no respirar i estar en el silenci de aquell instant  i després, amb la mirada trèmula, buscar quin és el grau de realitat del que acabava de passar.

Entretant, en l’aire sona aquella cançó, aquella que té un lligam especial entre tu i jo, i sense voler, s’hi enganxa un no sé què plasmant aquell estat d’ànim; un record més de la  vida, que no para, i és la més gran penyora que hi ha dins la motxilla dels records.

Sens dubte, demà sortirà de nou aquell sol, que enteranyinarà de colors el cel, i començarà a funcionar aquell rodet fotogràfic que tenim en els ulls, que deixa subtils les noves instantànies en aquell armari de la memòria; no obstant algunes perdran les imatges amb el pas dels anys, altres seguiran vives, com si fos ahir, i un dia qualsevol seran de nou actualitat, perquè el vent serà favorable i la lluna em farà l’ullet.