Avui escriurem sobre el lloc on vivim a Lilla i que nosaltres en diem “el mas”, i pel que anirem guixant, potser ara està sent un somni, però va començar com una il·lusió fantasiosa i de mica en mica ens hi hem anat trobant, pel transcurs dels últims cinquanta anys.

Vam arribar a Lilla als anys setanta, dues parelles buscant un tros de bosc per perdre’s, i el vam trobar a Lilla, com podria ser Maspujols, Ardenya i altres llocs que vam mirar. Buscàvem un lloc sense arrels ni coneguts.

La idea era fer una caseta amb somnis hippiosos i comunitaris. Érem dues parelles i, passat un temps, vam convenir partir el bosc, segons escriptures, dalt o sota el camí vell de Prenafeta. A dalt hi ha la coneguda com a casa de fusta, abans caseta, i a baix el mas, abans també caseta i ara el mas de l’era, i no perquè a la finca hi hagués una era, que també, sinó perquè amb la construcció i la seva ampliació ens vam cruspir tot l’espai conegut com l’era.

Sempre hi ha hagut bona relació amb els veïns, ara hi resta i viu la vídua i ens uneix la satisfacció per la nostra fidelitat personal i rural i de convivència amb Lilla, que d’antic ajuntament al segle dinou, ha passat a ser observador més o menys privilegiat dels túnels del tren d’alta velocitat i de l’autovia, i ben comunicats, encara que comporti un plus de brogit i d’esquerdes, de què, vençudes totes les promeses administratives, l’estat espanyol segueix sense pagar la indemnització.

Anys setanta. Encara no s’havia mort el dictador Franco i ja vam fer una caseta, i un company advocat de Montblanc, ja traspassat, i que no era cap de la nissaga dels París, em va dir “ja veig que a Lilla heu fet una caseta de guardaagulles”, i li vaig dir “no t’amoïnis que ja creixerà”.

Allí vam començar a celebrar el naixement de la democràcia amb la nostra generació de boomers, els del baby-boom, i a la caseta de guardaagulles, a finals dels setanta, i entorn de la trobada de Santa Úrsula a Valls, vam arribar a ser més de trenta i a l’horabaixa, obnubilats pel retrobament amb castells de nou, vam decidir fer un pilar de set amb pinya; però en lloc de fer-lo vertical el vam fer horitzontal, a terra, a la carrerada, acompanyats de flabiol i amb enxaneta, que va trepar per la pinya, i arrossegant-se fins a arribar a dalt de tot per fer l’aleta i per acabar fent llenya; que animals!

Pels cinquanta anys “de l’amo”, el 1995, vam encabir-hi un centenar de persones, amb l’ajuda i col·laboració del restaurant Les Fonts de Lilla, de qui érem veïns i amb bona relació, com la que hem tingut en els últims anys que hi havia el GR-7, i amb tots els restauradors que han passat pel veïnatge. El restaurant va iniciar les obres al poc temps de construir nosaltres la primera caseta. I ara resta tancat, coincidint amb l’obertura del túnel, que ha deixat el coll de Lilla sense clients i molt de silenci, a excepció dels motoristes que els cap de setmana van a fer tots els colls que poden, si el bon temps acompanya.

Es van repartir taules i cadires per la finca, amb l’ajuda del centre de Lilla, i el Sebastià de can Tico, es va fer càrrec de la logística. En aquell temps era president de l’associació. L’amic Sebastià, que com a mestre d’obres ens va fer totes les obres del mas i els seus tombants, fins que se’n va anar força sobtadament el 2007, deixant-nos espaordits i garratibats, si no fos per la estima i bon record dels anys viscuts.

Es va instal·lar un remolc de tractor per posar-hi els musics, un dels quals era el Jordi Esmel, que he mencionat en el últim article, “Els vells amants”. I au! A cantar i recitar a cor què vols, fins a la matinada.

El servei d’hostaleria, un sopar, va anar a càrrec de Les Fonts de Lilla, però servit al mas de l’era i als seus tombants, i el restaurant va servir de preparació de l’avituallament i d’aparcament. Allí aparcaven els convidats, i baixaven caminant fins a la finca del costat, per un senderó que es va il·luminar.

Era al juliol, però aquella nit va tenir una punta mínima de 14 graus, i no obstant haver avisat que portessin una rebeca per si el temps feia una rebequeria, crec que hi va haver més d’un refredat.

A finals dels noranta teníem una somera ensenyada i un carro, i fèiem rutes entorn de Lilla. Vam fer la Ruta del Cister en somera, i fins vam portar una filla a casar-se a l’església de Lilla, sortint el pare i la filla i la somera i el carro guarnit de flors de l’ermita de Sant Fructuós, i xino-xano fins a la plaça. El capella era mossèn Armand, de grat record, i al qual confio veure’l de bisbe aviat.

Encara, si es posa la màquina de la memòria en marxa, al poble hi ha gent que se’n te de recordar. Era l’any 1997.

I el 15 de maig de 1999, dia de Sant Isidre, a mig matí, la somera, dita Pruna, i després de tretze mesos de gravidesa, va donar a llum una somereta, la Ginesta, i al poc temps ens acompanyava a caminar per antics camins de ferradura i senderons, amb el gos i sense lligar cap de les bèsties. Bons records.

I del 2000 per amunt, s’ha pogut gaudir del nets, almenys els primers quinze anys, que és el que observem que dura la fidelitat a la caseta i l’hortet, fins que venen les presses per anar-se a menjar el món.

Bé, ara, si es dona relleu generacional, ja ens n’anirem assabentant. Nosaltres, a la realitat que els masos cauen, hem refet una pallissa, i a finals dels vuitanta, vam fer un mas nou per compensar que els masos cauen, com es diu a l’àlbum Porrera d’en Lluís Llach, realitzat el 1995 i amb lletra de Miquel Martí i Pol:

“Tens raó, Pilar,

aquí els nostres peus es fan vells,

trepitjant esbarzers, cagallons de cabra i pissarra.

Aquí, Pilar, no ens calen bones sabates.

Anem, anem, Pilar, es fa tard... i els masos cauen”.