Caldes de Montbui, població del Vallès Oriental, ha perdut un fotògraf de relleu. Josep Poch ens ha deixat a l’edat de vuitanta-nou anys, després d’una malaltia d’insuficiència cardíaca. Una pèrdua sentida d’un persona estimada pels seus fills, que fins als últims moments el van cuidar i estimar amb escreix. Experiència que omple els anals de la història de l’humanisme practicat amb fets, lluny de les paraules. Una realitat viva de generositat declarada vers l’ésser humà. Heus ací una de les veritables raons del món.

La memòria de l’ésser que se’n va és, en definitiva, la que perdura. Els familiars i amics així el recordarem. L’agraïment cap a ell resta en el temps, que malgrat les dificultats de la seva malaltia se li ha pogut oferir, atenció i apreciació també vinguda d’altres bandes. Una raó sobrada de la validesa humana cap a l’altre, que fa possible un camí a seguir. Aquesta, en definitiva, és la lliçó que se’n desprèn.

Aquest misteri de la vida: néixer, viure i morir, des de la infantesa fins al velledat, recau en les persones, que després d’un passar per aquesta terra, malgrat les penúries, s’hi troba la vertadera trajectòria. El fons del plantejament és que l’experiència viscuda porta uns i altres a saber valorar el vertader sentit de la nostra existència: donar-se a l’altre. No és tan fer camí per fer-ne. Sinó el que fem a fi de bé és el que queda

D’en Josep, persona de discreció sobrada, era generós en el seu procedir. Característica que en donà motius fins als últims moments. Si bé amb la nostra creació la imperfecció humana va sorgir, és en el viure que uns i altres primfilem la vàlua del nostre ésser, gràcies als dons que Déu ens ha donat. La humilitat i senzillesa han estat els valors dels últims espaïs de vida que es desenvolupà en l’avi Poch. Aquest fotògraf diligent i incansable, ara que en la seva invalidesa i en el seu últim alè, des del cotxe i sense baixar-ne, perquè no podia, fa quatre dies, fotografiava la Serralada del Pirineu, que tantes vegades havia admirat. Doncs, fins dissabte 21, dia de la seva mort, no vaig saber que aquell viatge havia estat l’últim a Déu definitiu. Ja no faríem cap més sortida.

La seva trajectòria humana i cristiana estarà amb nosaltres. I no cal dir el llegat fotogràfic que deixa a la població de Caldes, i a Catalunya, amb aquells Instants viscuts del seu llibre, un bocí per a la història. Preludi del seu comiat que ja inicià fa un any, i que aquests dies ha fet definitiu. Descanseu en pau, avi.