Els que són els amics, tot i que diuen que d’amics n’hi ha pocs, jo, amb el temps que porto de la meva curta existència de més de setanta anys, puc dir que déu-n’hi-do els que he anat trobant pel camí; i puc parlar amb arguments, que són de vàlua. Avui mateix trucava els d’Olot per tal que em donessin raó de com havia anat la Fira del Fajol a Batet de la Serra (poble agregat a Olot el 1971). Fira que solen fer cada any al mes de febrer; un mercat on les degustacions de diferents tastets elaborats amb el fajol —segons els nostres amics— van ser altra vegada els protagonistes de la trobada.

El gra de fajol, a la Garrotxa, i el que avui coneixem com a Pla de l’Estany, en temps passats fou un aliment bàsic i de subsistència. La constitució orogràfica de la comarca garrotxina de caire prepirinenc —amb poques comunicacions—, el seu clima plujós i la seva constitució de terra volcànica-característica compartida amb el Pla de l’Estany, en permetia el cultiu.

Un cultiu fàcil de cultivar i sense massa exigències de conreu, per tant permetia que tothom el pogués gaudir. Ja que del fajol, en temps de gana, les poblacions mancades de farina de blat també en feien el pa i sopa de farines, coneguda també com farinetes; un aliment, aquest últim, semblant a la sèmola.

Cal dir que aquest producte, d’origen xinès, va arribar a Europa entre els segles XII i XVI. El seu valor nutricional considerable ja era i és superior al dels cereals que coneixem. Els hidrats de carboni en són els components principals. A banda que també conté proteïna i diferents minerals, i antioxidants. El seu creixement esdevenia una planta amb flors blanques. La seva tija comprenia una alçada d’entre trenta centímetres i metre vint.  

Tot i que cal dir que a la Garrotxa es feia rotació de cultius, entre els quals sobresortien els cereals d’hivern, com el blat, la civada o l’ordi. Una vegada segats els camps d’aquests cereals, al mes d’agost, a la terra encara hi restava prou adob per al fajol, ha que aquest en necessitava poc per al seu cultiu. Una característica notable d’aquest cultiu era que, quan als camps de cereals ja no hi quedava res per mostrar, els camps de fajol en els mesos de tardor verdejaven i florien.

Esteve Puigmal un literat costumista gràcies als seus treballs de la vida rural a les Garrotxes, i  descriu amb passió la labor de la gent a l’hora de recollir el fajol: “... Llavors un dia, als camps del nostre pla i a les feixes del quinter a la muntanya, quan el sol, ja només tebi, havia eixugat la rosada, hi veieu tot de gent: els avis, els masovers, la mainada, tots a arrancar fajol... [...]

...Era una feina que es feia amb molta il·lusió, amb alegria. Perquè en arrancar el fajol hom ja pensava en les farines.” Al Berguedà i en punts de la comarca del Bages o del Ripollès també se n’havia cultivat. Pel que he pogut saber, ni al Vallès Oriental o Occidental, ni a Osona... Tot i que hi ha algunes persones que el recorden com un blat de segona categoria, anomenat blat sarraí, blat serrat o negre...