L’impost sobre la renda, dit així o de manera diferent —és igual—, ha existit des que un ser humà és va imposar sobre un altre de més dèbil, si no observeu la els primers Caín i Abel.

Per tant, poc caldria parlar de l’origen dels impostos, un problema del tot conegut, sempre els hem vist arreu i sempre també a pagar, diguin com s’hagin dit.

La versió moderna de l’impost sobre la renda es va justificar com sempre s’ha fet: “com una mesura econòmica que sorgí de la necessitat de finançar les despeses públiques de manera equitativa, distribuint la càrrega fiscal entre els ciutadans segons la seva capacitat econòmica”. [Aquest anunciat seriós, és bo?] (1).

La història de la declaració de la renda és la capacitat dels estats per dotar-se de mitjans administratius, lleis i escrits que li permetessin investigar els ingressos de la seva població. Declarar vol dir posar de manifest les coses.

“El que abans es va iniciar com a pillatge, va assumir després l’elegant nom de recaptació”. Aquesta cita del polític, escriptor i filòsof britànic Thomas Paine no és més que una de les moltes mostres de menyspreu al pagament dels impostos que la població ha mostrat al llarg dels segles.

Les martingales i controvèrsies generades per aquestes recaptacions no són, ni molt menys, debats actuals de tributant, sinó els problemes per mantenir el control per part estatal. Recordeu que els tributaris ja sobrepassen les civilitzacions de l’antiga Grècia i Roma.

Història de la Renda moderna

La contribució general sobre la renda, tal com la coneixem avui dia, té com a punt d’inici en la reforma tributària de 1845, impulsada pel ministre d’Hisenda Alejandro Mon, que va suposar una àmplia unificació fiscal a tot Espanya i va simplificar el quadre d’impostos existents —no abaixar-los—.

El motiu d’aquesta reforma era eliminar les traves al creixement econòmic, i així es van suprimir les duanes interiors, els delmes, l’alcabala i els seus milions. En la dècada dels anys 30 del segle XX va ser aprovada una reforma tributària durant la Segona República. Va ser mitjançant llei de 20 de novembre de 1932, sota el govern del president esquerrà Manuel Azaña i sent ministre d’Hisenda Jaime Carner Romeu, d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Sí que és cert que ha sofert modificacions substancials fins als nostres dies, però les bases de la declaració moderna es van assentar durant aquest període. La llei, que va entrar en vigor l’1 de gener de 1933, fixava un mínim exempt de 100.000 pessetes i unes tarifes des de l’1 al 7,70 per cent. Mitjançant llei de 14 de novembre de 1935, sent ministre d’Hisenda Joaquín Chapaprieta, es va rebaixar el mínim exempt a 80.000 pessetes i es van augmentar les tarifes fins al màxim de l’11%, mantenint-se el mínim a l’1%.

Aquesta contribució general de la renda es va mantenir fins a mitjan anys 50, durant el govern de Franco. Tots aquests impostos van ser objecte d’una profunda reestructuració en els anys 1957 i 1964. Es van configurar una sèrie d’impostos reals sobre diferents tipus de renda, i va ser el sistema aplicat fins a la reforma fiscal de 1978, ja en democràcia. Aquesta reforma final es va sustentar en un sol impost sobre la renda global del subjecte passiu.

Amb la reforma tributària de 1964, la imposició de la renda de persones físiques va quedar estructurada en cinc impostos reals, i un impost que coneixem com a renda global, l’Impost General sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Des de 1978 fins ben entrats els anys 80, la manera de fer la declaració de la renda no va canviar en excés, malgrat les reformes implementades. Si que començà a variar a mesura que la tecnologia evolucionava i ens brindava nous canals per a aquest exercici fiscal. L’actual estructura del sistema fiscal de l’Estat procedeix d’aquest mateix any, gràcies a la profunda reforma impulsada pel ministre Francisco Fernández Ordóñez, després de les eleccions generals d’Espanya de 1977. Això va modernitzar definitivament el sistema fiscal espanyol i el va preparar i projectar per a la integració definitiva a Europa.

Hisenda dona facilitats als declarants

Any 1988. Aparició del programa PARE. Es lliura als contribuents interessats a través d’un compact disc.1995. Implantació del sistema de Cita Prèvia. 1999. El programa PARE es lliura a través d’internet. Fins llavors, l’imprès s’omplia a mà o a màquina d’escriure. 1999. Es pot presentar per internet 2003. Hisenda envia un esborrany de declaració en paper mitjançant correu ordinari als contribuents que ho sol·licitessin.
2011. Potenciació via telemàtica. Obtenció a l’instant de l’esborrament a la pàgina web de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) amb les dades del DNI, la casella 415 de la declaració de l’any anterior i un número de telèfon mòbil. 2014. S’elimina la declaració feta a mà. A partir de llavors es transmet via internet o s’imprimeix i es lliura pels canals presencials. L’any anterior van presentar la declaració escrita a mà 35.000 contribuents sobre un total de 19 milions.