Compararem les eleccions basques del 21 d’abril amb les futures catalanes del 12 de maig. Serà, segons penso, i després de llegir, escoltar i observar, i fugint de les cantarelles oficials dels partits.

País Basc, eleccions i conclusions: són 75 escons. La majoria per formar govern són 28 diputats. Centrat el tema, resultats: PNB, 27 diputats, 34,87%; Euskal Herria Bildu, 27 diputats i 32,16%; PS d’Euskadi, 12 diputats; PP, 7 diputats, i Sumar i Vox, un cadascú.

Han guanyat els independentistes, i sembla ser que no manaran pas junts, ara que en tenen tot just la primera gran oportunitat. Sembla ser que no serà així, i seguirà el PNB en coalició amb el partit socialista, com feien últimament, i sembla ser que no hi haurà lluites d’independentistes bons i dolents, perquè el que preval és la gestió i els bons resultats de present.

És el que ara es comença a dir independentisme metafísic; ara ho explicarem, al comparar Euskal Herria, amb casa nostra.

Bé, País Basc; aquest poble que ha patit tant, desig que us vagin bé les coses i Aupa Athletiiiiiii.

Ara farem comparacions amb les properes eleccions de la Nació Catalana, i intentaré desgranar les diferències entre ser independentista o ser-ho metafísicament parlant.

Ja tinc escrites les meves preferències, i com la majoria, o quasi, de Catalunya, votaré un partit dels que creuen en el dret a decidir. Però amb la recança que difícilment se sabran administrar conjuntament, com així passa també al País Basc.

Si això ja passa a les urnes, o a les negociacions posteriors, aquests són els meus suggeriments:  
PNB i Junts són partits semblants, i Junts es com quasi dir Convergència, i Nos, que ha sigut militant de Convergència des de la seva fundació fins a la dissolució, puc donar fe de la qüestió.  

El que passa és que dels fets de l’1 de octubre del 2017 cap aquí estem molt enfadats i tenim de parlar d’independència total, però la independència de Junts i d’Esquerra republicana, és semblant a la del PNB, i com la de Bildu, almenys ara per ara. És una independència que podríem qualificar com a metafísica.

Una mica a l’estil, si parléssim de religió, i al tocar el tema del catolicisme, diria que em considero metafísicament agnòstic, però genèticament cristià. Anem entenent?

Tots els que pensem i creiem que primer som catalans o bascos que espanyols —ei!, aquí no entren els que diuen que són tant catalans o bascos com espanyols— .Tots els que creiem això som independentistes. Al País Basc són majoria. I a Catalunya, fins ara, també.

Si les coses segueixen així, aquí també es pot acabar com al País Basc: Junts i el PSC poden fer una coalició per governar, amb tots els moderadors que vulguin i sense renunciar al sobiranisme.

Sí, ja ho sabem, s’ha de seguir recordant i invocant contra l’Espanya que ens roba, i no ens referim als espanyols, moltes vegades tan víctimes com nosaltres, ens referim a l’Estat espanyol i les seves estructures d’unitat nacional, que volen obligar-nos a sentir-nos espanyols, tant si ens agrada com si no. I per animar-nos, ens maltractant físicament, psíquicament i econòmicament.

Però hem de saber activar les “palanques” del seny i de la rauxa i administrar el nostre independentisme a mode metafísic, o a manera total, segons convingui al moment.

Si es donen les circumstàncies, Junts més PSC poden anar fent com els bascos i recordar puntualment als espanyols, que ens odien per voler marxar, que 20.000 milions d’euros que surten de Catalunya cap a Espanya, i no tornen, i això cada any, és molta diferència per seguir lligats.

I això ho haurien d’entendre tots els que viuen i paguen els impostos a casa nostra, fins els de Vox que viuen a Catalunya ho haurien de tenir clar.

I si no queda més remei, s’ha de tirar d’independentisme metafísic fins a aconseguir que el diferencial de la balança de pagaments vagi minvant i funcionant dia a dia.

L’independentisme a seques, portat a les últimes conseqüències, avui i ara seria tornar a tirar el carro pel pedregar, per a plaer, satisfacció i goig de PP, Vox, el mateix PSC, poder judicial, exèrcit, església templera, grans capitals, monarquia i fins i tot els republicans espanyolistes, que ens estan esperant, tots per intentar anorrear-nos amb la seva interpretació de la Constitució.

Ah, quasi que m’ho deixo al tinter; a la coalició de PSC i Junts li falta una sigla, és Junts més Puigdemont, i ja vaig dir en la meva crònica de la setmana passada, i per motiu de la diada del meu sant i nom, que podria ser que el cavaller Jordi alenés Puigdemont i li insufles la màgia necessària per menjar-se el món, com va saber fer en matèria esportiva Messi molts anys al paradís del “més que un club”.

I és el que va intentar el president Mas fins que li van tallar les ales, i el que ha intentat el president Puigdemont fins que va tenir d’instal·lar la Casa de la República a Waterloo, i el que va intentar el president Pujol fins que li van posar trilita a una confessió patrimonial privada, i el que va intentar el president Torra penjant penjolls recordant drets fonamentals, i l’intent del president Macià de Prats de Molló en endavant, i el que va intentar el president Companys fins que el van afusellar.

Ara no soc de cap partit però em traspuen les idees, i si no es pot arribar a dalt de tot, sempre podeu anar guixant i enguixant com fan els bascos.

Mireu, els savis que ho tenen tot estudiat, consideren com a definició d’independentisme a casa nostra aquell corrent polític que propugna la independència de Catalunya d’Espanya sota la base que Catalunya és una nació, amb dret d’autogovern i autogestió financera.

I la independència metafísica es troba a la branca de la filosofia que estudia la naturalesa fonamental de la realitat, tenint en compte els trets d’identitat, lingüístics, el moment actual, temps, necessitat, possibilitat, condicionalitat, components i principis fonamentals del dret natural.

Dret natural, aquesta assignatura que s’estudia a primer curs de la carrera de dret i obre el camí a entendre, i comprendre, la reivindicació del dret a decidir en democràcies de llarga tradició democràtica.

Llarga tradició democràtica és el que li falta a Espanya en aquest moment.

I ara, a la desesperada, jugant des del poder judicial, amb els pros i contres de la primera Constitució, després d’un segle XX en què es va suportar una guerra incivil i més de cinquanta anys de dictadures de extrema dreta, la de Primo de Rivera i la de Franco, i d’orientacions feixistes que encara resten ancorades en institucions de l’Estat.

Així doncs, i “segons els moros que hi hagi a la costa”, per emprar un lèxic xifra: independència sí, però crec que de moment ara toca aconseguir la màxima gestió, i resultats del que tenim pactat i firmat els partits independentistes catalans amb el PSOE entorn de la llei de amnistia, ja que avui el PSOE encara és el partit que governa per imperatiu legal.