Escriure al tombant de la política i els polítics, que es mouen segons les decisions de les executives dels partits, però sortosament en democràcia, encara que sigui escarransida.

Espanya està faltada d’una llarga tradició democràtica, com vaig recordant en les meves cròniques polítiques.

Per això nos, que quan va morir Franco tenia 30 anys, ha vist com van començar a acabar-se els 50 anys de dictadures de Primo de Rivera i Franco, inclosa la guerra civil fruit del cop d’estat dels qui després de tres anys de guerra i un milió de morts, més llargues repressions i exilis parcials o de per vida dels perdedors, que eren els que defensaven la república legalment constituïda.

I encara tenim un sector, el del poder judicial, ancorat en un restrenyiment mental, però per fi un president de govern del partit que va perdre la guerra, i encara no per convicció sinó per necessitat, intenta el camí de la reconciliació amb la llei de l’amnistia.

És nomes l’inici, d’aquí el meu advertiment i precaucions del meu últim article, “Independentisme metafísic”.

La carta que ens va enviar el president Sánchez i els cinc dies que es va prendre per anar al racó de pensar el van deixar dolgut, esmaperdut i garratibat al sentir-se maltractat pel sistema judicial.

Em sento conformat que senti el mateix que hem sentit i sofert molts de nosaltres, però el seu dolor té de ser molt menor, ja que el fiscal general de l’Estat està al seu favor, com hi estaria en contra si manessin els altres, però ara està al seu favor.

Cosa que no han tingut tots els represaliats de l’1 d’octubre del 2017, ni es tenen en compte els sentiments dels indepes en general de Catalunya, el País Basc i totes les parts del territori de la Pell de Brau.

Hi ha democràcia, però els falta la llarga tradició.

I aquest lawfare que ara admet Sánchez contra la seva persona, ja existia en els meus temps d’executiu de pel·lícula, per allà als anys noranta del segle passat, quan a Catalunya el president era en Jordi Pujol de grata memòria, en Nadal era alcalde de Tarragona, i els socialistes locals anaven de bòlit per recuperar el poder.

A nosaltres ens van fer lawfare light, perquè només veia crims la Fiscalia. El tema no va passar d’unes diligencies prèvies... i va durar set anys i mig; mira, set i mig, com si juguéssim al bacarà amb arxiu lliure i tots els pronunciaments favorables; però set anys i mig!

Petita introducció: Acabaven de sofrir els fets, robatoris i terrabastalls del director general de la Guàrdia Civil, aquell home ja traspassat anomenat Roldán, que va tenir una segona residència a Cambrils, i decideixen crear la Fiscalia Anticorrupció de l’estat, i s’ordena als fiscals en cap de províncies que donin preferència a les denúncies de corrupció.

Els socialistes locals presenten una denúncia de mitja plana, així a l’estil de Manos Limpias, dient que hi ha una llicència municipal a precari en què hi pot haver tràfic d’influències.

Fiscalia en tenia ganes i va començar el lent martiri, anys i panys, vuit o deu vegades per any a la premsa catalana parlant del tema, i no diguem ja la premsa local i l’antic diari espanyol de Tarragona.

Com que un dels investigats —abans en deien imputats encara que fossin només diligencies prèvies— era aforat, van portar tota la paperassa cap al Tribunal Suprem. Temps i més temps, després l’aforat va guanyar eleccions al Parlament de Catalunya i tota la paperassa se’n va cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

I quan passava dels set anys la investigació del miserable precari, em vaig voler alliberar físicament i psíquicament d’aquella nosa i em vaig posar a guixar i en van sortir unes quartilles, i amb el meu escrit dirigit al Tribunal, demano pel secretari general —ara en dirien lletrat de la justícia— i em dono a conèixer i li dono l’escrit. Em diu “com és que presenta personalment aquest escrit, si vostè té representació processal amb advocat i procurador?” ; i dic “és que ho faig d’amagat del meu advocat i procurador, perquè vull dir unes coses que no me les deixen dir. Va somriure lleugerament i va incorporar l’escrit. Als quinze dies es produïa l’arxiu definitiu.

No soc cap passerell, i no va ser gràcies al meu escrit, sinó l’evidència que la paperassa no donava més de si.

En el meu escrit els recordo que a l’administració de justícia hi ha personatges que són dròpols, ganduls, mandrosos o pòtols, segons les circumstàncies i el moment. Recordo aquells versos d’en Sagarra, que passen dies i més dies i la cassola va coent i van sortint totes les punxes a la flor del pensament.

Dic que després de veure com actuen aquests fiscals que ens envia Espanya, aprofito per encetar la campanya que volem fiscals catalans i en català.

I finalment aprofito per transmetre al ponent de la causa la meva queixa, clam, gemec, denúncia, protesta, disgust i descontent per la tardança o nul·la activitat actual de les diligències.

Una vegada obtingut l’arxiu vaig enviar a la Fiscalia Anticorrupció de l’estat espanyol, i dirigida al fiscal en cap Anticorrupció, una carta explicativa del que em va passar, còpia del meu escrit previ a l’arxiu, i una fotocòpia d’una foto del fiscal en cap i jo, els dos junts, de quan teníem vint anys. Vam estar dos estius junts en una tenda de campanya, fent les milícies universitàries a Castillejos (Arbolí); va dormir al charnaque del meu costat els dos anys. Des de les milícies no sens havíem vist mai més. Ell deia, als 20 anys, que seria fiscal.

Al cap d’uns dies em truquen de Madrid i em diuen que el fiscal en cap vol parlar amb mi “Hola, Jorge” —en temps de Franco només em deia Jordi en la intimitat, i els campaments van ser el 1966 i el 1967— “reconozco tu voz, reconozco tu voz...He llegit el que m’has enviat, set anys, set anys”, com si intentés una queixa, però cap disculpa. La conversa va durar uns quinze minuts i vam repassar la nostra evolució professional i familiar.

Ara està jubilat, es creu que va ser un bon professional que no es va casar amb ningú i va navegar pels governs d’Aznar, Zapatero i Rajoy. Ara està jubilat, i dels tres fills, les noies són fiscals i el mascle advocat a Madrid.

Bé, espero que la trituradora humana de polítics deixi d’importunar Puigdemont i que es compleixi el meu desig que sigui un continuador de l’esplendorosa època d’en Jordi Pujol, que va aconseguir la ràdio i la televisió catalanes, els Mossos, la sanitat i les escoles en català, i tots els pobles polits, i amb carrers sense fang i piscines, amb aigua i tot. Encara que ara els nostres joves ens ho paguin posant-se a parlar frenèticament en castellà entre ells i seguint youtubers que ni saben què és la nació catalana i la nostra llarga lluita per ser i conformar una Catalunya lliure.

Ja sabeu que tinc dit, escrit i comprovat, per l’experiència viscuda, que del 85 del segle passat, fins al 2005 del segle XXI, Catalunya va viure en un primer món; va ser dels meus 40 als 60 anys. Doncs a l’hora de votar, i després del vist i experimentat, recomano tenir memòria i anar a les urnes amb l’ull ben viu.