La commemoració de l’1 de maig, Festa del Treball, encara és del tot necessària. Per què? Doncs perquè no hi ha hagut grans progressos en la millora de les condicions salarials. Podem dir que encara hi ha àmbits que resten en precarietat salarial. Per aquesta raó i d’altres continua sent una bona celebració de caràcter reivindicatiu per les assignatures pendents.

Dins el context econòmic, aquesta festa continua sent hostil dins el marc dels guanys socials. Només cal mirar l’increment de preus en la cistella de la compra i, per si aquesta misèria no fos suficient, s’hi ajunta l’alça el preu dels habitatges. I això, amb uns sous que no han estat compensats enfront d’aquestes pujades.

Sembla estrany, oi?, que governant els socialistes aquesta situació encara no estigui resolta positivament com hom voldria. Per aquest fet i altres ens trobem amb un sector social molt desmotivat, per aquells que semblaven per antonomàsia els seus salvadors.

Es parla d’un model sindical fora de joc, que no respon a la necessitat d’uns treballadors que no veuen satisfetes les seves demandes. Perquè, certament, alguns sindicats han perdut embranzida sindical, pel fet que han respost més a interessos partidistes que a vertaderes demandes socials.

No pot ser ─com ja s’ha dit tantes vegades─ que l’enduriment de les condicions de vida recaigui sempre damunt els mateixos; això sembla una cançó de mai acabar. Tot i els cants de sirena d’algun polític que per atraure l’atenció ─en temps d’eleccions─ està parlant de regeneració democràtica. Això pel que fa a les Espanyes.

Diuen que no és bo cridar el mal temps, però si aquest ja està present, bé se n’ha de parlar. Els mitjans de comunicació internacionals ho posen en relleu pel que fa a Europa. A grans trets n’exposo alguna idea: hi ha una vulneració de drets de negociació col·lectiva, seguida amb les pràctiques antisindicals contra el dret de vaga per part de governs.

En el 72% dels països europeus s’ha vulnerat el dret de vaga... S’està parlant d’un deteriorament del dret laboral. En el Regne Unit, dins aquest àmbit que estem parlant, s’han produït violacions sistemàtiques dels drets laborals. I d’aquí segueixen altres països que estan dins aquesta mateixa tessitura com: Bèlgica, Països Baixos, França, Portugal, Espanya, Letònia, Lituània i Croàcia.

Els que més els respecten ─segons dades─ als països del nord d’Europa, a més d’Itàlia, segueix Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Irlanda Noruega i Suècia. Que tenen una puntuació molt alta. Això anima.

L’Europa que havia estat un model de la democràcia i drets socials al llarg dels últims deu anys ha empitjorat, tot i mantenint-se dins el radi de països al capdavant en drets laborals, cosa que no poden dir el mateix dels Estats Units, Austràlia i el Canadà.

Una dada important que tampoc pot passar desapercebuda ─segons dades─ és que la Confederació Europea de Sindicats ens posa en estat d’alerta per manifestar que encara hi ha feina per fer a Europa; per tal fet cal d’eradicar l’esvoranc salarial de gènere, augmentar els salaris i, per suposat, posar fi a la precarietat laboral.