M’he inventat panorames de mars llunyans i llunes amb palmeres, onades dolces, roquers planers, sorrals deserts i peixos de mil colors.

Encara que tu no ho sàpigues, m’he deixat portar pels vents i les aigües manses dels records, per les hores daurades de tardes sense fi, i he dibuixat en l’aire un nom fictici per no deixar petjada, i he fet nuvolades de sucre, de fulles mortes xocolata n’he fet confits transparents i, encara que tu no ho sàpigues, dels somnis n’he fet camins plens de confetis d’argent i pedres de caramels, i quan no he pogut retenir una llàgrima vergonyosa, m’he quedat en aquella galeria de records inventats, que a temporades deixo en el purgatori del silenci.

Encara que tu no ho sàpigues, he deixat la seguretat postissa i a vegades em sento desdibuixat per la distància i el temps, quiet, sota un cel de plom tot i que més amunt sigui blau.

Encara que tu no ho sàpigues, em banyaré en aigües netes en aquell pedrís perdut sota la balma humida on creix la molsa verda i plora el verdet, penjats com nusos en mans d’un mag.