“Quan estava tot sol amb la mare / A l’hivern, a la vora del foc / D’una antiga casa catalana / En un poble petit i polsós / Que feliç era, mare! / Que feliç era jo! / Que feliç era, mare! / Que feliç era jo!”.

Aquest és un fragment de la coneguda cançó de Lluís Llach Que feliç era mare, publicada el 1969. És especialment emotiu imaginar-se la situació, un dia d’hivern en un poble petit, un noiet veia passar el dia, potser ajudant a cuinar, llegint o feinejant, amb la llar de foc de fons. Però el més destacat és al primer vers, quan estava amb la mare. La mare com a figura de confiança i de recer, de vincle segur i de calma. Aquest és el record que evoca en Lluís Llach en uns pocs versos, i cadascú podrà associar-lo a passatges de la seva vida en què ha tingut una sensació de petita felicitat ben semblant, prop de la figura materna.

Hi ha més cançons que canten a la mare, com una que s’ha convertit en popular catalana i que es titula, precisament, La mare. Va ser escrita als anys vint per un empresari de Barcelona, Manuel Sugrañes, es va donar a conèixer en format de cuplet i ja als anys vuitanta la va reprendre el cantant Dyango, que la va popularitzar més encara. A l’inici parla del que pensa una mare quan mira el seu nadó mig adormit, i com aquest amor que sent sap que és incondicional.

La cançó explica més endavant que quan el fill es fa gran i té problemes, malgrat tot té la confiança que pot comptar sempre amb la seva mare. És una història, doncs, d’esperança, perquè ens relata que, tot i la situació, l’amor incondicional de pares a fills dona força en l’edat adulta per superar les dificultats i redreçar-se. Partint d’aquesta premissa i d’aquesta filosofia d’entendre l’estimació i la cura, podem enllaçar-ho amb el que explica el pediatra Carlos González en els seus valuosos llibres i conferències; i que, al seu torn, també va preveure el conegut psicòleg John Bowlby, a través dels seus estudis sobre la conducta humana i les evidències sobre els beneficis d’un aferrament segur, d’una cura i d’una estimació incondicional.

L’inici de la cançó és aquest: “El nen és petit, / ja mig adormit, / la mare, se’l mira. / No el deixa mai sol, / junt en el bressol, / joiosa sospira. / I vetllant aquell somni d’amor / ella pensa, tranquil·la i ditxosa: / -I aquest fill val un món i un tresor. / I l’adorm tot cantant-li amorosa.”

Fixem-nos ara en un poema-cançó convertit gairebé en un himne. Parlem del poema de Vicent Andrés Estellés M’aclame a tu, que va musicar i cantar Ovidi Montllor, d’Alcoi, que la va tornar mítica. La intensitat de la lletra combinada amb la força de la veu de Montllor la converteixen en quelcom únic (actualment n’hi ha moltíssimes versions). És un poema dedicat a Xàtiva, que parla del bombardeig que patí el 1939. S’hi parla de la mare, referint-se també a la ciutat, i per extensió a la seva terra i a la seva llengua, el català. Així, el simbolisme de la mare abraça també quelcom que va més enllà, com la identitat. El poema s’adreça a aquesta mare que és al mateix temps simbòlica, n’invoca el nom, com si fos una secreta consigna; amb una esperança segrestada. Hi ha un gran foc i una ferocitat, el bombardeig i la situació del país. Però el poeta s’agafa a ella, la mare, la terra, la identitat, que és el que més estimava. El camí a seguir és clar, i l’idioma pregon, profund, és el català, amb un sender de llum.

Aquest n’és l’inici, màgic: “M’aclame a tu mare de Terra sola, / arrape als teus genolls amb ungles brutes, / invoque un nom o secreta consigna, / mare de pols, segrestada esperança. / Mentre el gran foc o la ferocitat / segueix camins, segueix foscos camins, / m’agafe a tu, al que més estimava, / i cante el jorn del matí il·limitat. / El clar camí, el pregon idioma, / un alfabet fosforescent de pedres, / un alfabet sempre amb la clau al pany, / el net destí, la sendera de llum.”

Així, doncs, a través de tres poemes-cançons hem vist com la mare és símbol de records de felicitat, d’amor incondicional, i també d’identitat. Un rol d’una importància cabdal en la vida de les persones. Fa cinc dies celebràvem el dia de la mare, i aquí en tenim un homenatge.