El professor de gastronomia que vaig tenir a l’Escola Superior d’Hostaleria i Turisme de Madrid, el valencià Manuel Martínez Llopis, deia que un dinar, un sopar, una menjada, no ha de ser una successió de plats sense criteri, sinó un conjunt harmònic de menjars, que tenen com a missió principal acompanyar o complementar el que considerem el plat bàsic, o preferent, per això tots els complements han de supeditar-s’hi, al plat “estrella”, en el sentit que no han de perjudicar-lo, ni pel gust ni perquè fos pesat i tragués les ganes del comensal, i/o per altres circumstàncies.

No fa massa anys no es tenia la cura ni la delicadesa d’aquest protocol, l’important era menjar, halar i atipar-se, sempre vist i mirat com una necessitat primera. Després, el refinament i una nova visió de la cuina van donar sentit a l’art de la taula i dels fogons.

Avui tenim diverses cuines al nostre abast, la burgesa, la regional, la popular i el que diuen en “alta cuina”, a triar i a gaudir. Així que a escollir,
delectar-se, però també fer salut.