A Robert se li podria haver aplicat aquella ocurrència “Robert i les cabres”, ja que era un home estrafolari. Una persona que recordava aquell inefable Monsieur Hulot. Amb 1,90 metres d’altura tenia la cara de babau, el llavi inferior caigut i les conques dels ulls verticals i bombades. El seu caminar era el del camell; pausat, lent. Malgrat aquestes condicions que el poguessin presumir babau no era cap pàmfil; tot el contrari, al parlar ho feia en forma coherent seguint la conversa amb certa espurna humorística i intercalant alguna originalitat, però com si tingués una patata calenta a la boca.

Era natural i vivia a Portbou, per tant a sobre la frontera de França.

No se li oculta a ningú que els naturals dels pobles fronterers que vivien a les èpoques de les duanes eren molt amics del contraban, saltant la línia de la frontera com les nenes salten la corda.

Tampoc se li oculta a ningú que els guàrdies fronterers que portaven temps en el servei coneixien a tots els transeünts, olorant-se els furtius con les mosques ensumen la mel.

No era el cas de Robert, que el coneixien con un home pacífic, que no es posava en res i tant pel seu posat com per la seva altura i el seu caminar era fàcil d’identificar tot passant la frontera. Ho feia sovint sense veure-se-li cap motiu manyós per tenir-lo per contrabandista, i si algunes vegades havia estat interrogat era perquè es passava un parell d’hores a l’altra banda de la frontera, i aleshores declarava que anava al “Bar La Granade” de la part francesa i a portar cap a Espanya uns quants francs dels que pelava als companys “gavatxos”, manifestació que despertava la simpatia dels guàrdies. —Dile tonto  —argumentava el sergent Pérez, del cos de carrabiners.

Aquells dies feien guàrdia des les 8 a les 14 hores el sergent Pérez i el guàrdia de segona López. El Pérez portava anys de servei, per tant res se li escapava quan entrava un cotxe al box. Mirant només la cara dels ocupants s’olorava qui portava contraban, encara que anessin amb la cara riallera i parlant entre ells folgadament. A López en canvi feia poc temps que l’havien destinat allí. El sergent l’anava assessorant com el veterà ensenya l’inexpert que l’havia de rellevar unes setmanes més tard.

“L’afer Roberto” s’inicia a la primavera. Un bon dia Robert va passar la frontera venint de França a les 12.30 h, muntat a una bicicleta de corredor, ja saben, aquelles de manillar corbat. Es veia que no la dominava gaire, ja que la roda del davant li bategava lleugerament fent tremolar aquella mola d’home dalt la cadireta com fulla en l’arbre. Els dos guàrdies el miraren burletament en veure aquella mena de M. Hulot fent equilibris per no caure. Al passar pel box els saludà amb la mà alçada mentre el López el deixava passar amb el gest clàssic de donar-li pas amb el braç estirat. —Tranquilo, a este le conozco; es inofensivo. Es de Portbou, del pueblo de abajo —li digué Pérez.

Uns dies més tard Robert feu el mateix trajecte amb un sac voluminós a l’esquena a manera de motxilla. López, que estava a la finestreta del box, se’l mira intrigat interrogant amb la mirada el sergent per saber què havia de fer. Aquell arrufà les celles i baixant l’escaló de la cabina el va interrogar:

—Qué llevas en el saco?

—Arena.

—¿Arena? —va preguntar l’altre estranyat—. ¿Por qué que llevas arena? —Es que me hago un tancat para las cabras i esta arena combina muy bien con el ciment.

—¿Pero, es que la arena española no es buena? —li pregunta l’altra fent conyeta.

—Sí, pero esta arena francesa de color negro liga más con el ciment español.  

L’altre, deixant-lo per inútil, el deixa passar, al temps que li deia López: —No vale la pena ensuciarse las manos. Al fin, por dos o tres horas que ha estado en Francia no puede haber mucha picardía...

Tres o quatre dies després es repetí la història. A dos quarts d’una Robert altra vegada cap a França per retornar a Espanya dalt la bicicleta amb el sac d’arena a l’esquena. Aquest tomb el Pérez ja s’intrigà.

—Tendremos que inspeccionar el saco.

Robert, posant cara d’innocent, agafant-se fort al manillar corb de la bicicleta, li va aclarir: —Mire, como me llamo Robert, quiero decir Roberto, le digo que dentro del saco no hay más que arena.

—Bien, lo veremos.

Els dos guàrdies van palpar el sac, fins i tot va profunditzar l’arena amb una vara sense trobar-hi res sospitós.

Cinc dies més tard, tornem-hi. Aquest tomb fou el López el més agut malgrat ser novell, al dir-li al sergent: —¿No podria ser mi sargento que metiese dentro del saco contrabando menudo, como joyas pequeñas Pérez arruga el front sorprès per la deducció del novell. “Podría ser”, va pensar.

Aleshores els guàrdies decidiren anar més lluny. El proper dia: —Venga Robert, vas a vaciar el saco.

Fent-lo baixar de la bicicleta li feren estendre l’arena sobre una àmplia taula. No tenien per què embrutar-se ells les mans. Així que amb un rasclet trillaren l’arena meticulosament, però no hi van trobar res més que petites pedretes de l’ arena.

—No sé, pero me dice el instinto que este Roberto nos la está pegando —va dir el Pérez al López.  

L’operació arena encara va durar alguns dies més, sempre més o menys a les mateixes hores.  

—Debe ser muy grande, ese tancat tuyo—, li va comentar el guàrdia al de Portbou, fent-ne de la interrogació una inquietant sospita.  

—Oh! No muy grande, pero como que con cada pasterada me cabe un saco de arena, ya sabe, con una pasterada no se hace casi nada...  

I pujant a la bicicleta seguí el camí tan tranquil.

El guàrdia de segona, el passerell, novament posà en alerta el caporal.

—¿Y si las piedrecitas de la arena fuesen diamantes disfrazados? —apunta el López, demostrant astúcia.

—Hombre! Tal vez sí! A lo mejor has dado en el clavo...

El próximo día lo veremos.  El pròxim dia li feren buidar novament el sac i embrutant-se les mans aquesta vegada van anar triant les pedretes més grossetes, una per una i fins que van deixa l’arena purgada del tot. En van xafar una amb un martell i no hi van veure res. Però per si les mosques enviaren la resta a la comandància amb una nota proposant-ne una anàlisi.

Dies després contestaren des la comandància un telegrama en termes agres, dient-los que no els fessin perdre més el temps en rucades, ja que les pedres no eren altra cosa que... pedres.

El Pérez i el López hagueren de rendir-se a l’evidència i deixar passar al Robert amb els saquets d’arena.

—A ver cuándo se acabará ese dichoso tancat.    

Els guàrdies no pogueren saber mai quan s’acabaria el tancat per les males relacions hispanofranceses existents aquells dies. S’avinagraren tant que les dues nacions decidiren tancar la frontera.

Aquesta decisió fou fatal per als destins del caporal Pérez i del guàrdia López, ja que al primer el traslladaren a Badajoz i a l’altre a Santa Comba de Galícia.

Els dies del tancament de la frontera en Robert i els guàrdies s’apropaven per lamentar-se per la que entenien la inversemblant decisió dels dos governs. En definitiva, se’ls havia acabat la bona vida a tots.

—Me sabe muy mal que se tengan que ir —els deia Robert.

Pérez, que sempre havia tingut dins l’ànima la sensació que Robert els havia fotut, se li feia costa amunt marxar sense saber on era el quid de la qüestió del sac d’arena.  

Als dies de partir el Pérez va passar el braç per l’espatlla al Robert i en to conciliador li digué: —Mira, Roberto, estoy seguro que nos la jugabas con la arena. Ahora que se ha consumado todo, dime: ¿dónde esta el quid pro quo del affaire arena? —pregunta que deixava ben entès que el temps passat a la frontera no havia estat en va en el bagatge cultural del sergent.

El sergent ja anava vestit de paisà, llest per a la marxa.

—Oh, si se lo digo aún me denunciaría y me llevarían a la cárcel —digué Robert.

Contesta que deixà el sergent ja sota l’evidència que si que hi havia gat amagat en l’assumpte.

Pérez, encara més interessat per l’expectativa, li va contestar excitat: —Te juro que no voy a denunciarte ni lo tendré en cuenta, pero piensa que no moriré tranquilo si no sé por donde andaba el juego.

Robert dubtà, pensant uns moments que a la fi ja s’havia acabat el tràfic fronterer. Amb tot, se li notava que no restava tranquil: —Júremelo por sus muertos que no me denunciarà.

—Te lo juro por mis muertos.

—Que se muera aquí y ahora mismo si no dice la verdad.  

—Que me muera aquí mismo si no hago lo que he jurado.

Robert, encara indecís, acabà a la fi per “cantar”: —Bien, pues entonces se lo diré. En la arena no había ninguna maña; era el señuelo para atraer la atención de ustedes. Lo que en realidad pasaba de contrabando era la bicicleta; cada día pasaba una nueva.

Pérez, que també havia aprés català, exclamà: ¡Cagundena!, sabía que nos la jugabas.