En les últimes eleccions municipals, el maig de l’any passat, ja vaig fer un article titulat “Tombs al tomb”. Com que ara en les eleccions catalanes per controlar la Generalitat han tornat a passar coses per l’estil, a l’article li afegeixo un “més”, semblant a Junts + Puigdemont.

Anem definint: després de les eleccions del 12 de maig, els espanyolistes diuen que ja s’ha acabat el Procés i és el començament de la fi de l’independentisme.

I els independentistes que s’han quedat a casa, diuen que només aixecaran el cul de la cadira quan vegin clar que els que diuen que volen fer la independència la faran de veritat.

Doncs és una llàstima, perquè a aquests que ara els deu agradar la fruita, en temps de Jordi Pujol, quan no anava encara d’independència, van aixecar el cul de la cadira i van sumar 72 escons el 1984, 69 escons el 1988 i 70 escons el 1992, 12 anys de majoria absoluta, i la recordo dins dels anys que considero que a Catalunya es va viure un primer món.

El passat 12 de maig ja m’hauria conformat amb 69, que és un número més eròtic, i ara ho tindríem tot de cara i pel camí de les urnes.

Doncs no, l’independentisme no s’ha acabat, perquè cada catalanet és independentista a la seva manera, però som tan masoquistes, que només reaccionarem quan ens vulguin tornar a castigar a colps, com deia el Raimon.

Els que tenim clar que Catalunya és una nació només ens resignem davant l’Estat espanyol per imperatiu legal.

Ara, a la vista del que han fet els que tenen clar que són independentistes però s’han quedat a casa, el que toca és pactar un govern catalanista a Catalunya a canvi de seguir permetent un govern socialista a Espanya.

Els socialistes que van perdre la guerra contra el franquisme, ara en mans del PP i Vox, ho haurien de entendre, i és lògic que facin aquest pacte per preservar i tornar a la política el que mai n’hauria d’haver sortit, com ells mateixos diuen reiteradament.

Van pactar per necessitat la llei d’amnistia, i ara haurien de seguir fent el mateix davant de 55 vots indepes contra 42 de socialistes.

Si donen l’amnistia és que reconeixent que mai haurien de haver destituït Puigdemont el 2017, i menys per aplicació de l’article 155 de la Constitució.

I restituir-lo ara és d’una lògica aclaparadora. I amb aquesta bona voluntat, queden tres anys per fer-se amics i seguir reconciliant-nos entre els perdedors de la guerra de Franco, treballant colze a colze tant al Parlament català com al Congres d’Espanya.

És més, ho acaba de dir el mateix Feijóo sarcàsticament. Doncs això és el que toca fer, i amb coratge, i amb l’ajuda del fiscal general de l’Estat, i apostant perquè el Tribunal Constitucional aclareixi conceptes amb rapidesa, i reconduint el poder judicial amb la màxima exigència i rapidesa legislativa de qui sap que té la majoria a la cambra.

I els socialistes, que ja van treure Franco del Valle de los Caídos, són als que ara els toca de nou transitar pel moment històric de plantar cara al “todo atado i bien atado”.

Menys els estrictes de la “raça espanyola”, la resta d’habitants de la Pell de Brau ho agrairan, i en especial els que viuen a les perifèries i tenen altres llengües pròpies.

O sigui, menys unitat nacional de l’imperi espanyol, que ja ha perdut totes les seves pertinences, i menys independentisme total, i donar un toc metafísic a l’independentisme de les nacions.

Objectiu, una Espanya que accepti que l’imperi s’ha acabat —això era en els temps de les monarquies absolutes i de les colònies— i que existeixen les nacions, i que es pot confederar, com ja va acceptar el PSOE-PSC al principi de la democràcia i parlant dels seus principis.

I si no volen aquest pacte, doncs que surti el sol per Antequera, i que unes noves eleccions a Catalunya i a Espanya vagin definint els camins.

I si es dona això, els catalans indepes fins al moll de l’os que s’han quedat a casa a menjar fruita, tindran d’aixecar-se de la cadira i anar a votar, o seguir menjant fruita.

A la Conca de Barberà, Junts+ ha guanyat les eleccions al Parlament, i s’imposa en 17 dels 22 municipis, i els altres cinc són d’Esquerra Republicana. Feina feta no fa destorb.  

I passi el que passi, si encara estic en el món dels vius, seguiré amorosit amb la meva Nació i amb la meva República, a títol personal i segons els meus pensaments que deixaré reiteradament escrits, per si de aquí a cent anys poden seguir sent vigents.

I recordar que la travessa del desert o la navegació cap a Ítaca serà llarga, però en democràcia, possible, sobretot si la democràcia té una llarga tradició, i amb aquesta reconciliació sembla ser que s’-hauria de poder començar a caminar.