La cuina catalana és una cuina que malgrat els esforços dels hostalers i restauradors està tocada, per no dir ferida, degut a la manca de temps, les presses de voler les coses bé, l’adopció de productes forans fàcils i més còmodes, pel fet de guanyar temps, i moltes de les reivindicacions que hem de posar damunt la taula, polítiques o no, tot pensant en la cuina, que és una de les nostres identitats culturals i punt diferencial.

Amb presses han construït les autopistes, les quals han deixat a la cuneta, o quasi abandonats, quantitat innombrable d’hostals, restaurants, fondes, paradors i albergs, que acollien el viatger amb el “somriure per al client”, una manera de donar la benvinguda al “fill pròdig”, que ve a gaudir de l’hospitalitat i la bona taula.

L’automòbil, que també va donar als protagonistes de la “bona vida” al seu moment, ressuscitant-los, també fou el culpable que de la vella cuina regional no en quedessin ni les cendres.

El petit burgès de cap de setmana, amb fam de natura, encara que fos de cartó pedra, fugitiu del terror urbà, ha construït una gastronomia al seu estil; la mercantilització de la cuina típica, que res té a veure amb l’autèntica, com el pa amb tomàquet, ara amb pa sense història i un pernil retractilat, que és ben diferent d’aquell pa amb crosta seca i cruixent que es menjava el tomàquet en rascar-lo damunt seu amb l’oli nou regalimant la molla, tot un espectacle quan estava ben fet. Un altre clàssic, el conill a la brasa amb allioli, un animal sec sense quasi molla de carn, espantat diria jo, i un allioli fet amb ou i batedora, que res a veure amb l’autenticitat d’aquest plat. I com aquests, molts més.

Catalunya no té un plat, té una cuina pròpia, capaç d’assimilar plats d’altres cuines i fer-los seus, modificant segons el seu estil i gust. Per tant, agafem plats de la cuina francesa, de la italiana, de totes les parts en què la cuina és una senyera, per fer-los nostres. I acabo amb una frase de sant Felip Neri: “Menjar bé i ser sant”.