“Una escola que no vol morir” fou el títol d’un quadernet que presentava una exposició de llibres catalans des del Decret de Nova Planta (1716) fins al 1939, a l’acabament de la Guerra Civil. El responsable de tal magna obra va ser el pedagog i gran defensor de la llengua i la cultura catalanes Jordi Verrié i Faget (1923-2001).

L’Escola Universitària de Mestres d’Osona, adscrita a la Universitat de Barcelona —durant un temps entre el 1977 i el 1997, després ja aniria pel seu compte— es faria càrrec de la mostra presentada, entre els dies 10 i 20 de desembre de 1979. Per altra banda, feia tot just quatre anys que havia mort el dictador Francisco Franco i poc més de dos anys que s’havia inaugurat aquesta escola de mestres a Vic; tota una apoteosi. D’aquesta escola, jo i un seguit d’alumnes tinguérem la fortuna de formar-ne part, avui fa més de quaranta anys.

El preu d’una derrota encapçalaria la introducció d’aquesta manifestació cultural —de la qual avui dono quatre pinzellades com a memòria d’aquell fet—, expressada en un programa explicatiu amb el record del que fou la Guerra de Successió, perduda el 1716, i la imposició del Decret de Nova Planta, en què es recomanava el següent: “En las escuelas de primeras letras no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y aprendan en castellano”.

Amb aquesta advertència, aleshores, i des d’un principi, s’hagué d’acceptar l’abolició, però persistí un sector d’excepció: el català fou consentit pel que feia en el tracte de l’Església amb els seus feligresos, i també quan es posava al servei de l’ensenyament de l’idioma desconegut a fi d’ajudar a introduir-lo.

Aleshores, en aquest context històric de repressió, es reafirmava la resistència d’una llengua que estava condemnada a morir, gràcies al factor doctrinal de l’Església amb els seus catecismes en català, que els feia servir com a textos. Dins l’àmbit d’educació tradicional on s’ensenyava la religió i la moral de l’època, pogué persistir la llengua. Aleshores, els llibres de religió eren els de lectura o pautes d’escriptura, com el Romiatge del Venturós Pelegrí, Fra Anselm i algun Isopet (col·lecció medieval); dins d’unes aules repartides en més de quatre rectories o escoles parroquials.

La Reial Pontifícia Universitat de Cervera, creada per Felip V el 1718, funcionava en aquesta ciutat amb data de 1721 en mans de jesuïtes; segons el nostre pedagog, no va poder prescindir de l’única llengua que els escolars comprenien. I va reeditar de manera repetida durant un temps, sota pomposes traduccions llatines, algunes de les velles gramàtiques explicades en català.

Verrié ens oferí, en la dita exposició, com un obsequi per la memòria castrada, després de quaranta anys de dictadura, un coneixement que havia restat amagat: un llistat de personalitats del món eclesiàstic (per tal de donar una idea del que estem parlant) que sobresortirien. Tal seria el cas, i amb data de l’any 1749, de Baldiri Reixach (rector de la parròquia de Sant Martí d’Ollers), que amb permís reial portava a terme les Instruccions per la ensenyansa de minyons. El 1813, Joan Pau Ballot (també prevere) aprofità, arran de la Guerra del Francès, el bilingüisme que es produí, i gràcies a aquest fet va iniciar un seguit de subscripcions per a l’edició d’una Gramàtica de la llengua Cathalana... I així podríem anar seguint.

El nostre pedagog manifestava que, malgrat que la imposició del castellà com a únic idioma escolar fou una tasca que va ser laboriosa, la vigilància constant i una pausada regulació dels sistemes docents estatals durant els segles divuit i dinou, molts autors i mestres que eren catalans mantingueren, malgrat tot, l’esperit del país. Així ho delaten algunes obres com Prontuario Trilingüe (1771) i Diccionario de la Lengua Catalana y Castellana (1806).

Moltes altres dades de vàlua nodriren la dita exposició d’important interès, que creà una gran expectació de visitants. Avui en dia, qui vulgui saber-ne més, pot trobar-ne més dades en una part d’aquesta documentació donada a la Universitat de Girona. Un fons documental —tal com assenyalen els entesos— esdevé el punt de partida per tal d’aprofundir tant en l’obra com en la persona d’aquest gran pedagog, Jordi Verrié i Faget.