Si no s’aclareix de què va la cosa, pocs n’agafareu l’entrellat.

Escriuré, com altres vegades, sobre Josep Pla, però d’un aspecte de la seva vida que en la quantitat de llibres que ha escrit pràcticament no surt per enlloc: la llarga relació amb Adi Enberg, amb casament inclòs, però enterbolit misteriosament, ja que no hi ha una sola ratlla, per a ella en tota l’extensa obra d’en Pla.

El company Contijoch em va enviar fa uns anys una nota de premsa sobre les relacions de Josep i Adi, i ja a Nova Conca en vaig dir quelcom el setembre del 2021.  

I ara Xavier Pla, que no té cap relació de parentesc amb l’homenot de l’Empordà i dirigeix a la Universitat de Girona la càtedra Josep Pla de literatura i periodisme, ha fet la biografia llargament promesa d’en Josep Pla, el més gran prosista català modern.

I li ha calgut rastrejar i ensumar la seva obra, de més de seixanta anys d’escriure, i el seu entorn, d’un segle llarg, des dels anys vint, quan comença a fer d’escriptor a París, fins a la seva fi al mas Pla de Llofriu, on en els seus últims dies encara s’arrossegava amb papers a les mans i amenaçant els seus incondicionals que encara acabaria fent un tractat sobre la vellesa.

El llibre, titulat Un cor furtiu, ha sortit a la llum als 40 anys del seu traspàs, però no ha perdut el temps, ja que li han sortit 1.500 planes en què ressegueix els llargs fils que es trenen en la llarga vida d’en Josep Pla, des del jove que no sabia entendre la vida sense una ploma als dits al reporter internacional dels anys vint, el periodista polític que es va posar al servei de la Lliga, i després, desenganyat, acabada la Guerra Civil, s’instal·la al seu país petit, segueix escrivint en català per a la revista Destino i li ho tradueixen al castellà, obligatori per l’època.

Vaig arribar a ell quan, universitari i lector d’El Correo Catalán i Destino, em vaig convèncer que darrere d’en Pla i els seus pseudònims hi havia un català de soca-rel, en qui em vaig emmirallar en la meva feixuga transició de la Catalunya de Franco on vaig néixer, educar i llicenciar, fins a la meva Nació Catalana d’aquest present.

En les centenes d’hores llegint-lo, no vaig intuir presència femenina en aquell vell repatani, que vaig seguir molt de prop en els seus últims anys, i en la seva obra completa, que en connivència amb el meu pare arribava puntualment a casa nostra, llibre a llibre, fins a més de quaranta; i allí segueix, amb un parell o tres de baixes que farà que els que es dediquin a buidar pisos no li donin valor econòmic. Avís per als hereus.

Adi Enberg (1901-1989) va viure 88 anys,òera de Barcelona, filla del consol general de Noruega i Dinamarca. Va ser el seu amor principal.

Va anar a estudiar a París i hi va conèixer en Josep Pla, que feia cròniques des de la capital francesa, i freqüentaven els cercles republicans, i els exiliats i autoexiliats que van apartar-se de la dictadura de Primo de Rivera, que va durar del 1923 al 1930.

Van gaudir d’idil·lis intermitents, que es van concretar l’any 1927, quan es van casar, a París o a Londres, queda difuminat, no obstant el minuciós i fascinant retrat que fa de la vida d’en Pla en Xavier Pla.

La relació, que va començar el 1925, es va acabar quan, perduda o guanyada la guerra, Pla, que junt amb Adi es va exiliar a França perquè havia rebut amenaces de la FAI, decideix reinstal·lar-se a Catalunya i només queda una llarga relació epistolar de què s’han conservat les cartes d’Adi a Josep; i les de Josep a Adi, sembla ser que ella les va destruir abans de morir.

Adi tenia bona presència, era alta, rossa, ulls blaus, desimbolta.

Durant molt de temps la relació entre Pla i Adi és tempestuosa, amb alts i baixos, plena de petites i grans separacions. S’estimen, es desitgen, es rebutgen, s’enyoren, es complementen i es repel·leixen.

La relació sentimental es forta però desigual. Adi, en les seves cartes, sempre es preocupa per la bona salut d’en Pla, que no begui tant, que faci exercici, que no agafi fred. enamorada de l’home i devota de l’escriptor.

Després de viure per diversos llocs d’Europa, París, Londres, Ajaccio, Estocolm... fan la prova del cotó anant a viure al mas Pla, demanant permís als pares, i concretant com distribuirien el mas i l’habitacle dels seus pares i el seu.

La mare d’en Pla té els seus dubtes perquè en Josep, donat el seu caràcter, es cansaria, i recordant que la seva família és catòlica i la d’Adi és protestant.

A principis de maig de 1930, Pla i Adi tornen de Suècia i s’instal·len al mas Pla, però el gran somni només dura un estiu, i tornant a anar amunt i avall, Barcelona, Madrid, París, Londres.

Separacions, cartes, retrets, Pla confessa en un autoretrat dels anys trenta que es considera liberal, amic de la mitja tinta i de l’humorisme. La seva característica profunda és la feblesa, sempre dominat per una cosa o altra, s’enamora de les dones quan l’enganyen, no està bé enlloc, i té un aire de desvalgut que busca feina i no en troba.

Adi, ja al seu final i desanimada, en la seva última carta li dona les gràcies a en Pla pels temps viscuts, assegurant-li la seva immortalitat literària.

En el seu funeral, i figurant com a vídua del pintor mallorquí Fuster, destaca uns versos d’en Jacint Verdaguer: “No ploreu pas la meva mort, per què en tan curt viatja despedir-nos?, si jo us espero a port!”.