M’he quedat escoltant el gran Leonard Cohen mentre mirava i donava vida a un vell quadre de Vicent van Gogh.

Els llums donaven una vida tèbia i lluïen en aquell fosc barri del París de bulevards encantats; les taules dels antics cafès, amb pocs clients, i al mig del carrer sonava la música i les parelles ballaven seguint el ritme d’aquell vals, girant i girant embogits per una música llunyana i una veu trencada d’un cantó a l’altre del desert carrer, mentre els estels lluïen en el fons d’un cel de teatre, només apagat per l’ullet d’un núvol concupiscent. Aquella veu greu es menjava la nit, i el món no tenia preu per pagar tanta dolçor en cada paraula, ni ànims per fer callar tanta sensibilitat.

Al final el carrer esdevenia fosc, i la lluna consolava els tristos fanals de vidres fumats, regalant la llum que no tenien, i seguia sonant aquell trist vals de Cohen. Entretant, alguna llàgrima relliscava per aquella galta pintada de maduixa i la nit queia damunt dels vells amants a l’acabar de sonar l’última nota.

Els tendals de les tavernes resguardaven de la rosada els pocs parroquians que seguien desperts i les copes d’absenta traduïen la melangia per eufòria, seguia el monòton dansar damunt les llambordes polides, i les sabates de xarol i taló alt relliscaven més i més, fent de la nit el dia.