Quan tot just comencen les negociacions postelectorals a partir dels resultats del 12 de maig, amb el propòsit de formar el nou govern català, el calendari ja marca una nova cita amb les urnes: les eleccions al Parlament Europeu del diumenge 9 de juny.

Les eleccions europees són sempre una ocasió idònia per als historiadors, politòlegs o periodistes per fixar-se en una particularitat que només succeeix cada cinc anys, en aquesta tipologia de comicis: els acords entre formacions de diferents territoris amb l’objectiu d’aconseguir representació a l’Eurocambra. En aquest sentit, si bé els partits d’àmbit estatal no duen a terme una campanya excessivament diferent d’aquella que puguin idear en qualsevol dels altres tipus d’eleccions, els partits d’àmbit no estatal tendeixen a crear enllaços entre ells per tal de comptar amb més possibilitats d’èxit a les urnes. Succeeix perquè a les eleccions europees s’estableix una circumscripció única a l’Estat i, per tant, la quantitat de vots que cal obtenir per assolir representació a Brussel·les i Estrasburg poden venir de qualsevol punt geogràfic.

És per això que les eleccions al Parlament Europeu són sempre un bon termòmetre per conèixer i constatar quins vincles d’amistat —o d’interessos, segons el cas— existeixen entre diferents formacions polítiques per tal de concórrer conjuntament als comicis comunitaris. Per exemple, tradicionalment Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc havien arribat a acords conjunts de cara a les europees, en una coalició en la qual es confirmaven els valors compartits entre els nacionalistes catalans i els de Sabin Etxea. De la mateixa manera que, durant anys, Esquerra Republicana tendia ponts al País Basc amb Eusko Alkartasuna o Aralar, al qual se sumava sovint la Chunta Aragonesista. També als anys vuitanta i noranta, van ser milers els vots de l’esquerra independentista que enfortien les candidatures europees d’Herri Batasuna, com constaten els 40.000 vots catalans i els 12.000 valencians que van rebre els bascos l’any 1987.

Així, entre d’altres, veiem com aquest 2024 Junts prefereix refermar la seva pròpia marca presentant-se en solitari —tal com ja va fer el 2019—, això sí, amb la incorporació d’independents de la Catalunya Nord, del País Valencià i de les illes Balears; i que, en paral·lel, Esquerra Republicana consolida el seu vincle fraternal amb l’esquerra abertzale i el Bloque, que han obtingut resultats molt remarcables en les recents eleccions basques i gallegues, i on també s’inclou Més per Mallorca, l’evolució del PSM. Mentrestant, alguns sectors del catalanisme moderat criden a votar el PNB, que es presenta amb Coalició Canària i el mallorquinisme de centre que representa el PI.

Si la sopa de sigles pot semblar complexa, un exemple d’aquesta evolució amb el pas dels anys el trobem al sud del Sénia —tal com vaig exposar en el seu moment en unes jornades acadèmiques de la Fundació Nexe—, ja que els nacionalistes valencians d’arrel fusteriana van començar els anys vuitanta pactant a les europees amb l’esquerra alternativa d’Euskadiko Ezkerra; per passar a fer-ho amb CiU als anys noranta i dos mil; encapçalar una exitosa candidatura pròpia l’any 2014 —Primavera Europea—, que el 2019 va perdre la representació a l’Eurocambra; i incorporant-se enguany al conglomerat de Sumar.

Els canvis estratègics dels partits, la necessitat de remarcar l’agenda pròpia, el sorgiment de noves sigles, les escissions i les confluències d’ençà del 1987 —data de les primeres eleccions en les quals va participar l’Estat— fins als nostres dies, fan que seguir l’evolució d’aquests acords europeus sigui especialment estimulant per a aquella gent apassionada pel parlamentarisme i la intrahistòria dels partits. Així, els resultats del 9 de juny ens oferiran algunes respostes interessants.