El que passa és que els de l’altra època no aconseguim caminar amb la nova generació, tan diferent de la nostra, atenent que potser no jutgem els canvis esdevinguts del to entre una i l’altre generació.

Diversos exemples: En l’altre temps, al rentar els bolquers de les criatures, es penjaven en un estenedor, es planxaven, es doblegaven i es preparaven per ser usats altra vegada. En canvi, els nostres fills els tiren a la brossa, a l’acceptar els d’un sol ús. El que s’ha de valorar és que a la nostra generació li va costar molt acceptar el verb llençar, ja que no ens despreníem mai de res, ni tan sols dels mocs, els guardàvem a la butxaca embolcallats amb un mocador de tela, al no existir encara els d’un sol ús de paper, que ara, una vegada usats, es tiren a l’escombraria o al vàter.

No afirmarem que aquell sistema fos millor o pitjor; només que era diferent, molt diferent. En principi la perspectiva d’ara és millor, però “als d’abans” ens resulta angoixant acceptar-ho, al no aconseguir entendre molts dels casos moderns: canviar l’equip de música cada dos per tres, el telèfon mòbil cada temporada o l’ordenador cada temporada. Abans, les coses es compraven per a tota la vida. És més! Es compraven fins i tot pensant en la generació que ens venia darrere, mentre la d’abans heretava de l’anterior els rellotges de paret, els jocs de copes, les vaixelles, fins els llençols de llit. Ara tot es “tira”. Tant és així que les estadístiques actuals diuen haver-se produït més escombraries en un any que en els últims 40, pels productes llençats a la babalà i sense mesura.

Citant la nova tendència, tot ha canviat. Ja no són necessaris els sabaters que apedacin sabates; els matalassers, que sacsejant matalassos després quedaven com nous; els afiladors que recorrin els carrers per afilar ganivets i tisores, ni enllustradors (limpiabotas) que netegin sabates. No volem dir que d’aquestes activitats siguin millor les d’abans. El que no és fàcil per a la generació anterior, educada en el “guarda, guarda, que alguna vegada ens pot servir per a alguna cosa”, fins i tot aquell “no llançar res a no ser que pudi”, per adaptar-se a les noves prescripcions. A aquella la van educar per guardar-ho tot: el que servia i el que no servia, i del que “no servia”, pensant que algun dia podia tornar a servir. Ara cal canviar el cotxe cada cinc anys, encara que estigui en bon estat, mentre en els nostres temps fins i tot un cotxe havia passat de pares a fills (només cal mirar les caravanes d’autos de viejas glorias de Barcelona-Sitges).

Altre factor a tenir en compta en el món modern és que cal viure endeutat eternament per pagar el que es compra, que normalment són objectes útils... o no; això sí, en fila índia, mentre abans no es comprava res que no fos necessari.

A l’anterior generació (que podríem dir que era la d’abans la Guerra Civil) la van preparar per viure en el mateix número de carrer, tenir la mateixa dona, la mateixa casa i el mateix nom, viure en la mateixa població i tenir per sempre el mateix lloc de treball. En l’afany de guardar, guardava fins el primer floquet de cabells del primer fill, la dent del segon, les carpetes del jardí d’infants, les notes de secundària i més, i de sempre aquella primera fotografia feta a l’escola. Vist el que s’ha dit, com es pot entendre que la gent d’ara es desprengui del seu mòbil, canviï de dona (tenim un amic que n’ha tingut cinc, de dones) o home cada dos per tres, que tingui fills amb diverses dones? Ara per ara, creiem que les coses que s’aconsegueixen fàcilment no es valoren i es tornen obsoletes amb la mateixa facilitat que es van aconseguir; sí o no?

El pas dels temps
A les cases hi havia normalment un moble amb quatre calaixos. El primer calaix era per a les estovalles i els draps de cuina, el segon per als coberts, i el tercer, el lloc per a tot el que no fossin estovalles ni coberts. I en aquell moble (normalment calaixera) s’hi guardava tot, inclús els útils infantils en un calaix a part. Allí hi havia les tapes dels refrescos o “tapets”, els suros de les ampolles per fer treballs manuals, els petits obridors de les llaunes de sardines, les fustetes per convertir-les en joguines; i a la part superior, les capses de fòsfors per transformar-les en patacons. I les piles! Les piles passaven del congelador a la càrrega, perquè no sabíem ben bé si calia donar-hi calor o fred, per allargar-ne la vida.

Les coses més banals no eren per a un sol ús. Eren per guardar-les. Els diaris servien per a tot: per fer plantilles al calçat, per fer d’aïllant a les botes de goma, per tapar juntures de portes i vidres, per posar a terra del pis els dies de pluja, per netejar vidres, per embolicar cent i mil coses més, fins i tot per tapar-se del fred posant-los sota la camisa, i no diguem per als usos comercials, ja que s’usaven fins i tot per embolicar els claus a la ferreteria o els ous del botiguer del ram.

En aquells temps també guardàvem el paper platejat de les xocolates i les anelles dels cigars per fer-nos anells que els antullàvem reials, les pàgines dels calendaris per fer quadres a posar a la sala i els comptagotes de les medicines per si un dia es tornessin a fer servir. També els fòsfors usats quedaven al costat del foc per reutilitzar-los estant encesa la flama. En aquells temps també les caixes de sabates servien per guardar fotos, les baralles de naips es guardaven tot i estant greixoses per si a una altra baralla n’hi faltés algun. En un cistellet s’hi guardaven els trossos de pinces de roba desmanegades per fer-ne altres de completes. Els ganivets vells no es llençaven, ja que a la llarga servien per rascar superfícies de ronya.

I quan ens menjàvem golosament els gelats de terrines, atenció! Les tapes servien per a suports de vasos i copes de la prestatgeria, mentre les llaunes de préssecs es convertien en els pots per als llapis i plomes i els grans envasos d’olives quedaven per a les torretes de flors. Les ampolles de plàstic es transformaven en adorns de dubtosa bellesa i els taps de suro romanien en un calaix fins a trobar una ampolla nova.  

I ens mosseguem la llengua per no fer una distinció entre els valors que ara es rebutgen i aleshores es preservaven. Ens mosseguem la llengua per no parlar de la identitat i la personalitat que es va perdent, ja que avui es rebutja la moral, l’honor i la integritat personal. Això sí, tot amb l’afany actual de guanyar diners, ja que ara s’entén que els diners o donen tot (menys la tranquil·litat de vida).

I dels ancians que en direm, per a alguns fan nosa; tant és així que actualment s’estan plantejant la fórmula de l’eutanàsia per veure si se’n deslliuren, al considerar-los caducs.

Malgrat tot, no cal barrejar els temes. Aquesta només és una crònica que parla de la generació que va viure entre dos segles. Però de manera tan ràpida per transitar pel món dels canvis absoluts, que ens fa pensar en “qui és” el que s’equivoca. No val a dir que el d’abans era millor i ara no val res, si fóssim intel·ligents sabríem calibrar el bo d’aleshores amb el d’ara, i amb aquesta conjuminació fer un tipus de vida que acabés sent plaent i respectuós per a homes i dones i per a vells i joves.

Pensem-hi.