No és un títol per fer llàstima, ja que els lillencs sabem que és un poble petit, bonic i eixerit, del qual estem ben contents, no obstant els maltractaments soferts aquests últims quaranta anys.

Enrunar es pot considerar sinònim de abatre, afonar, arruïnar, enderrocar, destrossar, fer malbé, i si seguim estirant el fil també vol dir alguna cosa que no ha sortit bé, i en els últims temps n’hi ha més d’una. Anem a recordar.

Anem per parts. Primer van ser les obres del túnel i el pas de l’AVE pel Camp Magre, sis vuit, deu anys. Recordem les voladures, recordem ja esquerdes i marges que misteriosament s’enrunaven o mig enderrocaven, però potser no en sabíem prou i l’AVE va passar, i les promeses d’arreglar camins del poble per les molèsties van passar de llarg com l’AVE, que tampoc para.

També hi va haver un foc forestal que va calcinar més de cent hectàrees. Era clar que estava en la ruta dels camions que passaven per centenars per un camí treballat per arribar a l’abastiment del túnel. Quasi que van reconèixer la autoria, i van insinuar millores i compensacions, però res de res, els pins que han pogut han rebrotat amb més o menys fortuna i aquí pau i allí gloria.

Però el més gran incendi de tots els recordats és el que va començar el 27 de juliol de 1987 i va durar dos o tres dies i es va cruspir tota la serra Carbonària fins dalt a Miramar, i va deixar, almenys els primers quatre o cinc anys, un paisatge desolat fins a la Barceloneta pel camí vell de Lilla i fins dalt a Miramar.

Només van restar intactes les roques de la serra Carbonària, amb les quals el foc, com és natural, no va poder i li van sortir a la serra totes les dents en forma de desenes de marges que la natura havia cobert i amagat. Aquells anys caminar per la muntanya era tornar negre i ple de cendra, com el bosc cremat. El primer a tornar a fer bonic va ser l’herba i els espàrrecs, ja que la maledicció del foc al bosc els és bona per rebrotar els primers.

Els bombers van abandonar tot el bosc que no estigués a prop de zona habitada, ja que els pins rebroten i els bombers, no.

És la primera vegada que ho vaig sentir, i reconec que deuen tenir força raó, perquè si us hi fixeu, aquest és el sistema davant d’un gran foc: aplicar-se al salvament de persones i habitacles i la gran massa forestal anar-la a acotar, o esperar el foc on es pugui amb la màxima seguretat.

Si remeneu l’hemeroteca ho veureu, només cal anar al juliol de 1987.

Passat el foc vam descobrir, pel camí vell de Prenafeta i fins a la Barceloneta, totes les muntanyes cremades i els marges ennegrits de les antigues plantacions de ceps, abandonades quan la fil·loxera, ho sigui quasi feia cent anys.

És veritat que el bosc va rebrotar, ja que en deu o quinze anys va tornar a quedar verd, però en zones els pins van néixer i créixer molt atapeïts, fent-se la guerra entre ells per poder subsistir, fet que encara es pot observar si es mira el procés amb deteniment.

Refets de focs i túnel de l’AVE, a començaments d’aquest segle XXI s’inicien les obres de l’autovia A-27 i el túnel de Lilla, que s’ha inaugurat fa mig any, a l’octubre, però les obres i les interrupcions de les quals van durar 17 anys, i també es va arribar a l’Audiència Nacional per demanar que s’allunyessin el màxim del poble i els savis de Madrid van dir que havien de procurar apartar-se, sempre que no fos sensiblement més car tirar avall.

Bé, és un resum en clau d’humor de la sentència que es va lluitar i viure al seu dia, a la qual cosa ja he dedicat algun article.

Les obres van arribar, les voladures es van produir, les parets van tremolar, i desenes de cases afectades per les esquerdes.

L’Ajuntament de Montblanc, sensible a la qüestió, va encarregar al lletrat Matías Vives, recentment traspassat, reclamar els danys i ho va aconseguir pactar. Es va peritar pel Ministeri i es va arribar a un tant alçat i fins es va concretar que liquidarien abans del 31 de desembre del 2023... Això també ha fallat i els veïns de Lilla han iniciat reiterades manifestacions i ja porten més d’un mes tallant el coll de Lilla i el túnel de l’A-27 els dilluns de nou a onze del matí, i ja s’ha aconseguit cobrar?... Que va; ens diu el Ministeri de Foment, ara “de Transports i Mobilitat Sostenibles”, i per escrit de 27 de maig, que tenim per a ells raó, però que qui ha de pagar és Acciona: o sigui, tornar a començar.

La subdelegació del govern d’Espanya ens ha passat un “informe” reconeixent tot el procés de voladures i danys i acaba declarant a la constructora Acciona responsable dels danys i perjudicis dels immobles peritats de Lilla, per valor conjunt de 635.748,63 euros, IVA inclòs, més els interessos legals... deixant expedita als perjudicats el poder recavar la tutela jurisdiccional davant els òrgans de l’ordre civil. I ara a tornar a començar...una cosa treballada, lluitada, pactada i guanyada. I a més, suma-hi com han deixat els camins i accessos sense asfaltar, tant per sortir cap a dalt al coll des de Lilla com per arribar al poble veí de Vilaverd, i des del nou pont per sortir a la carretera de Montblanc.

UNA TROBALLA
Sort que entre tantes mancances, una bosquetana que habita a la partida de les Fonts de Lilla va redescobrir un marge de pedra seca amb una cabana de marge i ens va avisar, i nosaltres, els veïns de l’altre costat de carretera, conjuntament amb la veïna, vam explorar i fotografiar, i acompanyem proves de la troballa, i com que no som historiadors ni experts en pedra seca però sí admiradors, pensem que el procés va ser el següent: Segles XVIII i XIX, el raïm estava buscat i preuat, fonamentalment per a l’elaboració de vins i sobretot destil·lats per a distribució a Europa i Amèrica. Com que veien que el negoci existia i persistia, una vegada acabades les terres mes fàcils i planeres van començar a desforestar i tirar muntanyes amunt.

Si us hi fixeu, això més recentment també ha passat sobretot al País Valencià amb els tarongers, que sadollats els camps mes fàcils també han tirat muntanyes amunt. I avui en matèria de vinyes al Montsant i al Priorat han tornat a tirar muntanya amunt.

Muntanya amunt, muntanya avall, segons el mercat.

Muntanya amunt, al segle XIX, van retardar quasi un segle l’emigració, ja que el relleu generacional a vegades consistia a desforestar i tirar cap dalt a la muntanya.

Quan a finals segle XIX va arribar la fil·loxera, el primer que es va abandonar va ser el més difícil, o sigui muntanyes amunt, i la joventut va marxar corrent i el poble, que va arribar a tenir entre 600 i 700 persones, va perdre l’ajuntament i la seva gent, i ara està reinventat i em sembla que només queda un pagès i mig, i una setantena d’empadronats. “C’est la vie”, que diuen els francesos.

Doncs la cabana de la foto, en la modalitat de cabana de marge, no deuria rebre els embats del foc del 1987, i ara el 2024 l’hem redescobert i només cal que la joventut de Lilla tresqui cap al lloc i ens doni idees de què es té de fer amb la troballa. Almenys posar-li nom i situar-la al GPS. No és una Verge trobada, però déu-n’hi-do.