Les frases fetes, locucions i girs no deixen de ser un festival humorístic. Vegem-ho:

Frases fetes, locucions, girs, expressions, modismes, metàfores, al·legories, eufemismes i més: aquí a terra us deixem el gec... Succeí en els temps de Mariacastanya.

Per fer-nos més entenedors, ho argumentarem amb un diàleg entre dues persones trobant-se en una situació difícil.

En un lloc de mala mort situat a cavall d’una serra hi arribaren, aquí caic i allà m’aixeco, Pep i Pitu, a collibè d’un ase. Després d’haver perdut l’esma per alguns romanços, els expliquem ara en una esgarrapada.

Els dos estaven tan cansats que no podien aixecar els peus del terra. 

—Em pots fer cinc cèntims d’on som? —preguntà Pep.  

—Segurament a la quinta punyeta —diu Pitu.  

—Millor a la quinta forca —l’altre.  

Sent el capvespre, quasi a boca de fosc, Pep es preguntà: —Quina hora serà...?  

—Tres quarts de quinze

—seguí Pitu rient.

Aquí no ens hi podem quedar, ja que el temps acabarà sent més fosc que la gola del llop.

Doncs baixem a tot drap costa avall, encara que sigui a empentes i rodolons.  

Pep, fixant els ulls en el fondal, cregué veure un casalot més negre que el carbó. Semblava Can Pistraus.  

—Serà hostal?  

—Em sembla més aviat una cofurna.  

—Sigui el que sigui hem de baixar a empentes i rodolons, a tot drap si cal, si no ens caurà el cel al cap.  

El cel, efectivament, era negre com el carbó.

—Pluja de llevant, no deixa res davant —assegurà seriosament Pep.

—Marxem abans que caigui l’aigua a bots i barrals.

Pep, escrutant el terreny:

—Em sembla que ho haurem de fer amb penes i treballs, ja que baix es zona d’aiguamolls.  

—Com sigui haurem de baixar, a fi de comptes fent-ho a fi de bé, i si no a contracor, però els dos a l’una. Així que, avall que fa baixada!

—Aquell casalot sembla un cul de sac... Vols dir que no haurem de dormir a cel descobert?  

—No siguis pessimista. Veuràs com trobem un sopluig amb tots els ets i uts.  

—Cagondena; i si no...?  

—Si no, sortirem a correcuita o a cuita per anar a dormir a l’hostal de les estrelles. I si plou a dret i a tort no hi haurà altre remei que embolicar-nos amb la capa de sant Josep.  

Arribaren a la casota, un antre que no es podia agafar ni amb pinces.

—Calma, Pitu, primer donem-hi un cop d’ull; no podem anar a les palpentes.  

—Ni a la babalà, noi.  Trucada feble a la porta. No se sent ni una rata.

Truca més fort:

—Àngela Maria! —crida Pitu.  

—Cura, sense anar de bòlit, Pitu, ja que trucant, trucant a la curta o a la llarga ens han d’escoltar.

S’obrí la porta i aparegué una cara aberrant. —Ecs!, quina cara de pocs amics—. Era la cara d’un paio més llarg que un gànguil que els mirava a cua d’ull. Amb tot, obrí la porta de bat a bat.

—Té cara de pomes agres —li digué Pitu a Pep a cau d’orella.  

—Vos sou el peix gros de la casa? —ara Pep, fent-li la pilota.  

—Sí —contesta l’altre. Se sent soroll a l’interior i l’indolent fent l’orni segueix la gràcia: —Els beneits del cabàs són dins —diu posant cara de talòs, al mateix temps més feliç que unes pasqües.

Dins se sent un galimaties de veus, crits i nyonyes, una olla de grills, vaja!  

Pitu, girant cua, afirma:

—Un orgue de gats, no?  

—Paciència —diu Pep—. Que és això? —dirigint-se al caragirat.  

—Són la canallota, que no paren de fer la guitza amb els seus estralls. Sempre estan nyic i nyec, però tranquils, pararan al primer crit de veu.  

—I amb aquesta saragata no perdeu els estreps? ­—li pregunta Pep al Serrallonga.  

L’altre torçà la boca: —Cagun l’olla: així, així.

“Vols dir que aquesta família no estarà tocada del bolet”, pensà per a si Pep. I seguí: —Si són xavals els que fan la saragata, serà joc de poques taules fer-los callar.  

—Del dit al fet.  

—Bé, deixem-nos de magarrufes. Ens podeu acollir?

—Depèn de si teniu virolles.  

—No patiu, cauen pel boc gros si convé—diu Pitu.  

—Bé, les virolles estaran lligades al servei de la fonda. Com teniu els llits? —diu Pep.  

—Nets com una patena.  

—Segur? No passarem la nit del lloro dormint-hi?

—No, a menys que no els busqueu les pessigolles.

—Escolti, que nosaltres som persones com cal. Pausa.

—En aquesta casa hi estareu d’aupa —diu el malcarat.

Els vailets seguien fent gatzara tot i haver vist els forasters.  

—Això es xauxa. Aquesta canalla es mou sense solta ni volta —, diu Pep.

—Sense cap ni peus —diu Pitu.

—Tal·là, tal·lera —diu Pep.  

—Recony, quina paciència haurem de tenir —diu en veu baixa Pep.

El bergant canvià el rotllo. —Voleu sopar, també?  

—Sí, però si no és bo, per a tu anirà el pollastre a l’hora de cobrar.

Xino-xano s’arribaren al menjador.

—Què ens dones?

—Cols, trumfes i bajoques, com deia el vell Paxoques.

—Només això?

—Després vindrà la millor jalandria. No us amoïneu, serà un sopar de colló de mico, jo ho veureu.

Esperaren.

Trinco-tranco van arribar els altres plats.

Les viandes tenien bon aspecte. S’ho menjarem tot en un bufar i fer ampolles, i amb èmfasi, posant els ulls com a plats.

Pitu: —Avall que fa baixada —introduint la forquilla dins el plat.

Pep: —Amunt i crits!

Amb quatre queixalades s’ho acabaren, però acabant amb un pam de llengua fora.

—Uf!, no serem a temps a l’extremunció. Què és aquest poti-poti?  

El malandrí, rient ara: —És sang i fetge, amb pebre, bitxo coent i xili amanit amb aiguardent.  

L’aigua del pou els fou àncora de salvació; la boca els rabejava, cosa que motivà Pep a dir: —Hem de fugir d’aquest entaforall, si no acabarem com el Carnestoltes.  

Ep!, no abans de pagar —espetegà l’amo de la casa—. Ja sabeu: tants caps, tants barrets.

— Al compte i al bescompte sempre hi som —digué de mala gana Pep.  

Els dos companys es miraren:

—Ara com ara és un fet que qui paga descansa. I pagaren trinco-trinco, quin remei!: a ulls clucs.  

Li allargaren un llençol verd.  

—No us torno el canvi perquè no heu estat simpàtics —decidí el malfactor amb un ganivet a la mà.

Iniciaren la retirada, de moment aquí caic aquí m’aixeco, acabant emperò fent-ho a tot drap.

—Tardarem anys i panys a tornar; millor dit, mai —digué Pitu, encara amb el menjar a la boca.  

—Els anys de déu —Pep.  

Els dos van sortir a la carrera, les cames els tocaven al cul.

Acabà dient Pitu: —Vam pensar amb els peus, en creure trobar un rovell d’ou.  

Els dos amb el cap sota l’ala i avergonyits.  

—Bé dius.