Després de la desfeta de la Generalitat el 1939, acabada la guerra del colpista Franco, que en va dir “d’alliberació”, la presidència de la Generalitat, afusellat el president Companys, va recaure en Josep Irla, i al traspassar, va ser elegit a Mèxic el 1954 en Tarradellas com a nou president. I així com Puigdemont es va establir a Waterloo, Tarradellas s’estableix a Saint Martin-le-Beau, un poblet prop de Tours, al centre-oest de França.

Pla i Tarradellas es van entrevistar a l’exili diverses vegades, la primera el 1955, tres més el 1960 i una altra el 1962.

La del 1955 a Carcassona va ser bastant tensa, ja que es coneixien de joves, Tarradellas polític i Pla com a escriptor i articulista polític.

Pla li va retreure al seu dia el Decret de Col·lectivitzacions, signat com a conseller l’octubre del 1936, i que va merèixer per part de Pla un judici severíssim.

Tots dos tenien curiositat per reveure’s i superar recels i van aconseguir una espècie de reconciliació personal i política. Van acabar amb una abraçada, de la qual Pla va eixir amb els ulls absolutament humits, segons memorialistes presents.

A Pla sempre li van interessar, per damunt del poder i la política, les persones, i el fet de tenir amics de diverses formes de pensament li va fer rebre crítiques de gent d’esquerra i dreta alhora.

Pla va conèixer tots els presidents de la Generalitat de la seva època menys Josep Irla. Amb Macià va parlar i escriure sobre els fets de Prats de Molló, ja abans de la guerra, i des de França, com a corresponsal hi té confabulacions polítiques. Amb Companys es freqüenten en el Madrid polític dels temps republicans, i les relacions són bastant dolentes. Amb Jordi Pujol es tracten a Catalunya dels anys seixanta en endavant. Les relacions són bones d’entrada, tenses després i al final tornen a ser bones. Amb Tarradellas hi va haver reconciliació a l’exili, i quan va tornar com a president de la Generalitat restablerta, les relacions van seguir sent bones, i es van trobar a Poblet, com correspon a la foto, ja en la recta final de les seves vides.

Tant Tarradellas com Pujol assisteixen a l’enterrament d’en Pla el 1981.

A mesura que s’entrevisten a l’exili, Pla decideix jugar fermament la carta Tarradellas, estratègia política que concreten el 1960 i que resulta victoriosa disset anys després.

Pla assenyala els elements que li permeten identificar-se políticament amb Tarradellas, que es podrien resumir en catalanisme de pedra picada, europeisme, conservadorisme, anticomunisme, pragmatisme i possibilisme.

Tarradellas és conscient que Catalunya i Espanya seguiran com gairebé sempre, bategant a ritmes diferents i quan no oposats, i a l’únic que aspira en el seu retorn és a no fer el ridícul i a no fer atzagaiades sense fonament.

Pla li va fer un “informe secret” i Tarradellas va quedar content del judici, “que es mereix el meu pensament”, i que li ha plagut llegir “les nostres coincidències”.

Pla retorna a la seva vida al mas Pla i als seus costums, i a mesura que avança el tardo-franquisme no para de veure gent que el busquen; però rep una carta i unes amenaces que mereixen aclariments, ja que en les relacions amb Tarradellas va tenir de fer un estop de deu anys, dels anys 60 als 70.

La carta era d’Alfons Quintà Sadurní, un adolescent de 17 anys, fill d’un bon amic d’en Pla, que quan podia li feia de xofer.

L’encapçala dient que “aquesta carta li serà tan desagradable a vostè com a mi escriure-la”.

Diu que el seu pare i Pla són burgesos i que ell té un compromís revolucionari i militància comunista clandestina, i que si son pare no accedeix a una sèrie de pretensions, ell es veurà en la necessitat de comunicar al senyor Joan Vicens Creix, inspector en cap de la brigada política social de Barcelona —els temuts i sinistres germans Creix— dels temps de Franco i de la comissaria de Via Laietana les trobades d’en Josep Pla i Tarradellas a França. Trobades que coneixia per anar d’acompanyant, tant de nen com d’adolescent, i que diu tenir documentades i fotografiades. Ves per on!, i pensar que tots li feien un tracte especial i amical, inclosa la dona d’en Tarradellas, que el tenia com un nen molt mono.

Pla té una última trobada, a França amb Tarradellas, dinant junts a Avinyó el març de 1962. Pla es desinteressa de la política immediata, i es concentra en la preparació de la seva nova Obra completa.

Tarradellas reapareix deu anys més tard en una llarga carta personal a Pla. Diu que Catalunya està instal·lada en el pessimisme, d’aquells que consideren que el català és la llengua de la burgesia i que acaben negant la intel·ligència i el prestigi d’aquells escriptors l’obra dels quals, com la seva, quedarà per sempre en la vida del nostre poble.

El febrer del 2021, a Nova Conca ja vaig escriure sobre Alfons Quintà, un article titulat “El fill del xofer”.

Quintà de gran va ser periodista, i va seguir en la seva pertorbada evolució. Coneixedor de les clavegueres polítiques, el president Pujol, potser per veure si se li feia amic, el va nomenar director de la recent inaugurada TV3, el 1984.

L’escriptor Amat descriu minuciosament la corrosiva vida d’aquell xicot que en Pla quasi va afillar.

L’última atzagaiada del “nen d’abans” va consistir al 2016 en matar d’un tret a la seva dona mentre dormia i després es va suïcidar.