Els béns comunals —segons David Alcarra— són un cos de béns rústics pertanyents al comú, que per la seva naturalesa són un complement del conreu de la terra i de la subsistència familiar. En aquests béns comunals hi trobem les pastures, els boscos, les aigües, els erms (paisatge agrari no productiu), les salines, la caça... En definitiva, l’ús dels béns comuns.

El cristianisme, que va sorgir d’un territori dominat per l’Imperi Romà, i en molts sentits —com diuen els analistes— actuava com a moviment de resistència i transformació, en alguns moments va ser molt crític amb l’imperialisme romà, ja que posava en dubte els pilars que sostenien el seu sistema: l’esclavitud, el patriarcat i la propietat privada.

Rafael Altamira (historiador valencià, 1866-1951), en la seva obra Història de la propietat comunal, accepta que la base doctrinal del comunal va ser la comunitat de béns, que descriu el llibre dels Fets dels Apòstols. En el llibre d’Altamira apareixen un seguit de cites referides als primers cristians que apunten en aquesta direcció.

Alcarra ens diu que la història del comunal català no s’ha de buscar en les fonts de dret general o territorial, perquè està en el fet local, neix gairebé en totes les localitats petites i grans que van sorgir dels seus propis consells veïnals, és a dir, on es creava el comú i donava una forma de jurisdicció pròpia. Per tant, el rei o els senyors jurisdiccionals no podien tenir-lo en alou (terra o finca per a l’ús de la qual no s’havia donat cap renda).

Els béns comunals són exemples oblidats per la història hegemònica liberal, com també de quina manera es va portar a terme la seva desaparició en benefici de la propietat privada. Aquí sorgirien les resistències, com els moviments de lluita dels pagesos, tant a l’edat mitjana com en segles posteriors, com també un altre motiu de lluita i reivindicació de les guerres carlines del segle XIX.

En la Revolució Francesa, de finals del segle XVIII, la burgesia va ser la nova classe social ascendent que va posar la propietat com a eix principal, gairebé únic de l’ordre social i econòmic establert. I per acabar-ho d’adobar, l’Estat modern acabava unificant les lleis, eliminant els drets particulars que donaven suport jurídic als comuns.