Canten les caderneres acaronades per la marinada damunt la branca pelada del noguer, i sota l’arbre, encara nu, crepita valent el foc viu amb la cassola del sofregit, la ceba i els allets s’estan daurant lentament, i junt amb la sang vermella del tomàquet madur, juguen a barrejar-se amb les liliàcies que deixen sortir el color i perfum del que ja està quasi a punt.

Al costat, una catifa entre rosada i blanca, de farigoles florides, és la culminació de les flaires perdudes entre les pedres del camí i el roqueral aïllat de la balma propera. Entretant els fideus en cru es dauren juntament amb el sofregit, uns trossets de costella de porc, mitja dotzena d’espàrrecs de marjal, unes olives verdes i unes rodanxes de llonganissa, i tot passat pel foc, s’afegeix a la resta de la cassola dels fideus. Aquell caldo que teníem guardat de bullir els carbassons amb una mica de farigola l’afegim també a la cassola, i ara paciència i temps mort mentre tot bull i s’unflen els fideus amb el caldo, a foc suau. Bon profit.