En J. M. Poblet explica l’anècdota que un dia van comprar bitllets en vaixell per anar de Bordeus a l’Havana. Relata que tot era perfecte, que pagant com a tercera classe podrien viatjar en segona, tot inclòs. Només els van dir que hi havia un petit inconvenient, que el viatge, en comptes d’11 dies, en trigaria 22. Però ells van pensar que d’inconvenient no n’hi havia cap, sinó que van considerar que allò era un luxe. I afegeix: “què més podia desitjar un refugiat català aquell 1939, que poder estar en un tot inclòs fent parades de creuer per Amèrica?”. Els semblava un somni.

Aquestes eren les reflexions optimistes que escrivia el polític Josep Maria Poblet (Montblanc, Conca de Barberà, 5 de novembre de 1897 - Barcelona, 20 de novembre del 1980) a principis de juliol del 1939. Així, després de marxar de Barcelona, on era secretari del president del Tribunal de Cassació de Catalunya (el president n’era el seu amic montblanquí Josep Andreu Abelló), va exiliar-se a França, va passar per diverses residències, fins que aconseguí els preuats papers i el valuós bitllet de vaixell per poder continuar el seu exili a Cuba i després a Mèxic. Aquesta i tantes altres anècdotes i reflexions de Josep Maria Poblet conformen el llibre De Barcelona a l’Havana... passant per Darnius (Adesiara, 2022), amb una edició i introducció a cura del filòleg Jaume Ferrer i Puig. Poblet fou escriptor, col·laborador de premsa, cinèfil, actor de teatre i polític català. El 1980, per raons d’edat, fou president del Parlament de Catalunya en el moment de la seva constitució.

En la introducció del llibre s’hi subratlla el caràcter positiu de Poblet, caràcter que es transmet al llarg de les seves cròniques d’exili. Tal com ens indica Ferrer, Poblet fa un pas més enllà del periodisme d’idees i d’opinió, i s’endinsa en la literatura, on explica el que li crida més l’atenció de la realitat, amb el denominador comú de l’anècdota, la facècia i el tipisme, amb la voluntat de donar la seva visió literària del particular periple d’exili, però també d’entretenir i fer passar una bona estona al lector, sense banalitzar, però, el motiu pel qual era a l’exili.

Pel que fa a la cronologia de les cròniques, les primeres estan dedicades a la retirada de Barcelona envers la frontera francesa. Hi llegim el pas per Girona, Olot, Figueres i Darnius, els tràfecs per arranjar els passaports i les visites a Can Descals, la casa de pagès on esperaven Lluís Companys i membres del Govern. Les següents cròniques tracten el pas de la frontera i el primer temps d’exiliat a França.

Aquí sentim els gendarmes francesos cridant “Allez! Allez!” quan els refugiats anaven entrant a França, unes paraules que malauradament acabarien portant la major part de persones als camps de concentració d’Argelers. Després de les quinze hores que van trigar per caminar els quatre quilòmetres de la Jonquera al Pertús, van dirigir-se cap al Voló, i allà la ruta els menava obligatòriament al camp de concentració. Per evitar-ho i per poder arribar a Perpinyà van haver de deixar allà el seu cotxe als gendarmes, que els van permetre pagar-se un taxi. I després, cap a Marsella. Poblet ens explica la desorientació dels funcionaris francesos i els interrogatoris. Llavors, va dirigir-se a la Costa Blava, on va viure un veritable oasi de tranquil·litat a la pensió Rodnoy. És en aquest punt on el llibre inclou cartes personals que rebé en J. M. Poblet d’amics seus refugiats, on s’explica la situació que vivia cadascun d’ells. Posteriorment, Poblet anà a París, on succeí l’anècdota de la compra del bitllet envers Amèrica, a bord del Bretagne, fins a Guadalupe; i, on havien de canviar al Saint Domingue, que recorregué les Antilles, i fins a Cuba. En les cròniques del Carib i de Cuba es combina la caracterització paisatgística i humana de postal turística amb escenes d’inspiració teatral i cinematogràfica.

Així, doncs, aquest llibre aporta una visió personal de l’autor, i que se situa en el marc temporal d’altres obres de relat de l’exili, encara que ben diferents de la crònica de Poblet, com són les escrites per Rovira i Virgili, Valldeperes, Domènec Guansé, Artís-Gener, Alemanara o Cabruja. De Barcelona a l’Havana... passant per Darnius és un relat literari i personal en el marc d’uns fets col·lectius.