Són les onze del migdia i a la plaça una colla d’avis resten impassibles asseguts en els bancs, esperant que un moment o altre aparegui la marinada i refresqui la situació de xafogor que fa. Diria que fa estona que tenen la feina feta, ja que res no els apressa.

M’hi apropo i els dono el bon dia, i ells me’l retornen. La meva presència els complau. No és la primera vegada que se situen en aquest lloc per tal de poder fruir de l’aire esperat, de l’indret i la companyia. Un d’ells, veí conegut, m’interpel·la amb un seguit de preguntes referides al meu poble:

-Encara aneu a buscar barballó? I prossegueix: em refereixo a l’espígol, que també entre altres noms s’anomena lavanda. És una planta que quan érem petits, se’n feien teies i s’encenien en una nit de fosca el dia abans del sis de gener per anar a rebre els reis, en el teu poble.

Jo no li puc assegurar si avui per avui això encara es fa; diria que no, però ell continua preguntant si encara anem a buscar el pi per la festa major de la patrona, o si restava en peus el col·legi on ell havia anat... i un llarg etcètera de preguntes, per tal de donar a conèixer als seus companys i companyes de la plaça i bancs, que ell sabia de què parlava.

Aquest vilatà feia esment de tot el que he exposat, perquè de petit havia estat al meu poble una temporada, ja que la feina de guàrdia civil que feia el seu pare, l’hi havia portat tant a ell com a tota la seva família. Per tant, tenia raons per preguntar-me, ja que sabia la meva procedència.

Sempre havia pensat que a la vida, a banda de ser immigrant en una terra per causa de manca de vida, sigui per hostilitats o no, també podia passar que la feina vinculada a la teva professió en el territori nacional et podia fer desplaçar d’un indret a un altre. Tant era així, que el meu pare, que era mestre, també la seva professió l’havia portat a haver de canviar de poble i d’escola alguna vegada. En un moment impensat, la remor d’un oratge es feu present en aquell ambient escalfat de la plaça i va trencar la nostra conversa. El moviment de les fulles ens ho indicaven. L’aire fresquet de la marinada havia arribat. El posat de les cares dels nostres avis es relaxà. Havia arribat l’hora d’estar bé. I un somriure de felicitat aparegué en els rostres dels allí presents.