Aquests dies de pluja i clarianes es veuen molts núvols dits cabretes, i ja se sap, al cel cabretes i al terra pastetes. Doncs badant he vist un núvol en forma de boca oberta, que anava directa a besar els pits d’un altre núvol que tenia forma de dona; en aquest cas diria que era una “núvola”, encara que el corrector ortogràfic em posa traves. L’operació s’ha frustrat per un petit canvi de vent i m’he dit a mi mateix: va, tira cap a escriure i deixa el badar per a més tard.

Ja ha arribat la llei d’amnistia al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), diuen que a les set i mitja del matí del dimarts 11 de juny.

Això vol dir que el rei la va sancionar. Tenia quinze dies per fer-ho i ho va signar en menys de vint-i-quatre hores, perquè no sigui dit que es porta malament amb la democràcia que surt del Congrés dels Diputats.

La sanció prevista en la Constitució de 1978 d’aquesta llei orgànica, com totes les lleis que el monarca sanciona, promulga i s’hi publiquen, diu: “A tots els que la vegin i entenguin han de saber que les Corts Generals la han aprovat i Jo vinc a sancionar la següent llei... Per tant: Mano a tots els espanyols, particulars i autoritats que guardin i facin guardar aquesta llei.”

La promulgació del rei és preceptiva, el compliment obligatori i el control de la seva constitucionalitat o legalitat correspon exclusivament al Tribunal Constitucional.

A partir d’aquí, ara veurem la lluita acarnissada entre les forces del bé i les forces del mal, d’aquestes dues Espanyes, una de les quals ens gelarà el cor. Sort que els de la Nació Catalana potser restarem al marge.

És el Tribunal Constitucional qui mana, i no el Tribunal Suprem i els seus fiscals, els mateixos que van dictar la sentencia del Procés, repartint cent anys de presó, els mateixos que encara no deixen tornar els exiliats, que és el primer que ha recordat el jutge Llarena: l’ordre de detenció no ha decaigut.

I mira que es queda sense arguments; decaiguda la rebel·lió, la sedició i la malversació reformada, només s’admetria enriquiment personal. Tot fagocitat per l’amnistia, i si es trobés alguna resta seria d’ínfim valor penològic: doncs no retira l’ordre de detenció i es pot acabar muntant el que els militars en diuen “un Moncayo de mil pares de cojones”.

La periodista Elisa Beni diu, amb un cert sentit de l’humor, que el Tribunal Suprem potser és hora que s’amnistiï a si mateix, i pensi en les conseqüències de seguir deixant tramitar causes espúries per terrorisme, o no impedint que el jutge Llarena detingui Puigdemont el dia de la investidura, que potser és la seva.

Aquests jutges desairats i contradits seguiran fent de llança contra l’amnistia, no obstant l’enorme corrupció de seguir als seus llocs del poder judicial, no obstant fer mil dies i escaig que estan caducats, però aquí no hi ha prevaricació ni lawfare, això només és per a la resta de mortals.

Ah! Com es juga amb l’imperi de la llei! Rajoy president del PP ho va deixar en mans dels jutges. I ara la majoria parlamentària, i per llei d’obligat compliment, ve a dir que els jutges es van equivocar, i es te d’aplicar una amnèsia terapèutica en forma d’amnistia.

I s’atreviran a anar contra la llei d’amnistia i contra el poble de Catalunya, no obstant la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 2023, en què es va dir que el catalanisme sobiranista és un grup de persones, objectivament identificables (GOIP), els drets de les quals cal garantir, ja que es pot tenir amenaçada la nostra existència, per un tractament desigual, dins de l’estat espanyol.

Desigual, recorda el TJUE, desigual... Ells que sempre parlant d’igualtat.

I el més identificable és Puigdemont, i la intenció clara del legislador convertida en llei. Tinc de reconèixer que en aquest sentit el Partit Socialista s’ha portat bastant correctament.

Doncs això és el que ens passa des de 1923, dictadura de Primo de Rivera, cop d’estat i guerra incivil i dictadura de Franco. Ja fa 101 anys. Iguals o desiguals?

Com que fa temps que estic al lloro, ja vaig fer un article a Nova Conca, publicat el 11 de febrer de 2023, titulat precisament “GOIP”.

Aquesta sentència, d’inicis del 2023, gira la truita, i ara ja no és Catalunya que ha de explicar per què vol la independència, sinó que és Espanya qui haurà de explicar com és que es comporta amb els catalans independentistes de manera discriminatòria respecte als altres espanyols, inacceptable en el marc europeu on som.

A més, el TJUE diu que el TS no podia jutjar en primera instància els líders independentistes catalans, ja que un tribunal no pot ser primera i última instància, com també ja va passar fa més de 90 anys amb el president Companys.

Acabem recordant una vegada més que la justícia espanyola no és confiable ni fiable de l’últim segle cap aquí, almenys en matèria de drets humans.