Tothom està encara commocionat per l’accident aeri que s’ha endut 150 vides en un no-res, com qui diu sense fer soroll. És natural que sigui així, perquè no podem entendre l’absurditat de tant de dolor, de tantes vides trencades que no tornaran mai més. Les dels que la mort s’ha endut han arribat a un final tràgic i irreversible, però les dels que queden difícilment podran superar el tràngol de la separació brutal i d’un ésser estimat. Són molts els projectes trencats de manera absurda.

Per això, és natural que s’hagin mobilitzat tots els recursos per atendre els familiars i amics de les víctimes. Les mostres de dolor s’han estès a tots els pobles afectats. La gent se sent solidària davant d’una desgràcia d’aquestes característiques. Som persones humanes i allò que afecta uns quants ens afecta d’alguna manera a tots. I més encara quan la desgràcia ens toca tant de prop.

N’hi ha, però, que no mereixerien aquest qualificatiu quan expressen les idees més baixes que es poden manifestar en aquests moments. Potser es creuen graciosos quan escriuen coses com: «A veure, no en feu un drama; a l’avió hi anaven catalans i no persones»; «42 catalans menys»; «42 catalans morts em semblen pocs»; «Tant de bo fossin tots catalans» (…). Així podríem seguir una bona estona amb tot el repertori mínimament publicable dels tuits que va generar l’accident.

Davant d’actituds com aquestes, publicades a les xarxes, ¿què es pot dir? A mi, realment, em falten les paraules per qualificar les actituds que poden amagar-se darrere aquestes expressions. Dic amagar-se en sentit figuratiu, perquè els seus autors més aviat en fan ostentació.

No puc entrar ara a analitzar les possibles causes d’un odi tan extremat que desemboca en una xenofòbia sense pal·liatius. Només lamento la insensibilitat davant el dolor dels altres, la manca de sentiments, de solidaritat i un individualisme portat a les darreres conseqüències. Dic això darrer perquè també la xarxa es va omplir de queixes a Telecinco perquè la informació de l’accident va fer començar més tard un dels seus programes-escombraria (que no vull anomenar). Vull consolar-me pensant que els autors d’aquestes bretolades adreçades al catalans són una minoria i que qualsevol persona amb quatre dits de front sent pena davant un fet tan greu.

Però és evident que la societat actual ens porta vers actituds tancades com aquestes. Allò que passa fora m’interessa en tant que pot afectar-me. Si no és així, em quedo tan ample. D’aquesta manera, es justifica l’explotació dels recursos naturals i de les persones fins a límits insostenibles. Interessa el guany immediat. Els que vindran després, ja s’ho faran... És l’expressió última i més aberrant d’unes actituds que fins ara havíem vist només en les màfies.

Per això, prenen valor les paraules del papa Francesc diumenge passat a Nàpols en parlar del domini del diner brut, l’ambició i la manca d’escrúpols. En un dels barris més pobres i controlat per la màfia, va cridar ben fort que qui fa servir aquests mètodes, «puzza» (‘fa pudor’). I no en va tenir prou a dir-ho, sinó que ho va repetir: «Avete capito? Puzza!» (‘Ho heu entès bé? Fa pudor!’).

Ai, papa Francesc, hi ha tantes coses que fan pudor per aquests verals que ja no sabem cap on girar-nos...