Avui va d’amics. Al llarg de la vida, sobretot si és llarga, d’amics se’n creuen bastants de força interessants.

Si pervius en el temps, vas rebent sotragades dels que se’n van i et van deixant més sol.

Nos tinc amics del temps de la feina, amics de mar o muntanya, i també tinc un tipus de personatge, que pot ser denominador comú, amb qui la relació afectiva es barreja amb estimació i necessitat de comunicació.

Ara podria comptar batalletes i fer un compendi dels meus amics i les seves virtuts. Les tenen i les han tingut, però crec que no les tinc d’esbombar en un mitjà com és la premsa.

Així, una forma de record-homenatge serà en paraules, i dins del món que va viure Josep Pla.

Pla va conèixer el 1918, als seus vint anys, un home que va decidir, complerts els seus cinquanta anys, anar a viure en una barraca de mar a la platja d’Aigua Xelida, prop de Tamariu, i avui en dia considerat un dels llocs més excelsos de la Costa Brava; doncs imagineu-lo cent anys endarrere.

Va morir el 28 de gener de 1935. Pla estava de corresponsal a l’estranger, i se’n va assabentar per carta un temps després.

Quan Pla va tornar a cala Celida, va deixar un epitafi que deia:
“Entre 1920 i 1934, visqué en aquestes solituds, allunyat dels homes i les dones, Sebastià Puig, conegut per Hermòs, analfabet, home feliç, hospitalari, pescador, mariner, caçador, gran cuiner. E. P. D.”

Quan Pla va fer la primera guia de la Costa Brava, va dir que del seu amic Hermòs va conèixer la cuina popular, el caràcter de la seva gent i els paisatges a fora mar, i reconeix tot el que va aprendre al costat de l’Hermòs, en les nits de clara lluna que passaren plegats entre les roques de la costa, i les més de mil sardines fresquíssimes a la brasa que menjaren junts.

Van fer sortides amb la barca de l’Hermòs, que es deia Julivia, i li fou de gran ajuda per preparar la primera guia de la Costa Brava, que sortí en temps de Franco, i en castellà obligatori, i que es recull en la seva obra completa, que es publica acabada la dictadura i ja en llengua catalana.

El primer que li diu és que el seu renom es deu que un dia va anar a la comandància de marina per demanar permís per pescar pel litoral, i el comandant va exclamar “que hombre más feo”, i explicat, els amics van decidir dir-li “Hermòs”.

Pla en fa la següent descripció vital:
“ L’Hermòs, amb quatre cordelles, anava darrere del moixó i els calamars. Amb les batudes pescava la boga i el roger més gustós de l’aigua. Amb els palangres feia saltar el pagell, el neret i el déntol de plata.

El Miner —cartutxos explosius— matava el llobarro delicat, l’oblada, l’orada, els sards i les salpes. Ha tret més sardina i anxova del golf que estrelles no hi ha en un cel de maig.

Si feia mal temps a mar, sortien a matar un conill. Sabia els claps de rovellons. Collia els primers espàrrecs, coneixia on creixia una herba tendra, on madurava un gotim de raïm, on penjava la figa de coll de dama.

Endevinava el temps, mirava el cel, espiava la mar. Sentíem el vent al clatell, polsàvem una vela, seguíem un núvol, ensumàvem un rastre, fèiem pronòstics prudents i enraonats.

Teníem el paladar fi i tot ho volíem fresc. Cuinava com els àngels i fèiem uns sofregits delicats.

Tenia el enginy a la mà, els sentits desperts, dormia amb l’ull obert”.

Mireu i repasseu, i veureu com a les nostres vides hem conegut més d’un Hermòs, i van per a tots ells els nostres records emocionats.