Tots sabem que una hemorràgia és una pèrdua de sang, de vegades irreparable que, si pots actuar a temps, hi ha possibilitats d’aturada, quan es tracta d’una persona. En canvi, quan el malalt —si se’n pot dir així— és un automòbil, el cas esdevé diferent.

A veure, a casa el manteniment dels cotxes de motor ha estat un objectiu primordial, és a dir, ens n’hem cuidat, perquè ens n’hem hagut de refiar per motius de feina. Un turisme mal tractat et pot donar algun ensurt irreparable a la carretera.

L’utilitari del qual parlo s’adquirí amb data de naixement de fa quinze anys. Sense cap mena d’artificiositat, però sí que cobrís les necessitats familiars que se li demanaven. Tota vida activa, sigui de la naturalesa que sigui, té data de caducitat. I no cal dir dels cotxes, que mentre van bé, tot és glòria, però si van malament —pel motiu que sigui— poden esdevenir una hecatombe.

Al nostre se li va acabar la corda, de tal manera que, tot i volent-lo ressuscitar, no fou possible. I ja es començava a convertir en un conte de mai acabar. Tot i havent-lo calçat com correspon, i havent-lo adobat, no n’hi hagué prou. Quan no era una cosa, n’era una altra, i s’estava convertint en un malson i en una guardiola sense fons.

Fou un treballador nat, ja que va cobrir l’itinerari setmanal de més tres-cents quilòmetres, amb tasques de treball i amb l’afegitó del quilometratge setmanal i de vacances. Ara, però, el nostre turisme mostrava ja una vertadera fatiga. Veient que arribava el final de les seves forces i que per més que hi féssim no arreglàvem res, haguérem de prendre una decisió determinant: donar-lo de baixa —per més greu que ens sabés— i treure’l de circulació.

Algú m’havia suggerit de vendre’l; mai no m’havia passat pel cap donar a la venda un malalt terminal com era el nostre automòbil. Això era faltar a l’honor, la veritat i l’honestedat, ja que no es podia donar —com diu la dita— conills per llebres.

No sabem si va ser una trombosi o una pneumònia tecnològica el que portà la fallida del cotxe; el que sabem és que s’havia convertit en una manera peculiar de mantenir-nos vius i amatents per a qualsevol anomalia de la màquina, i no poder estar per altres assumptes convenients.

Convertit en la denominació de desferra, li donàrem la quitança, és a dir, la liquidació. Per tal fet el portàrem a un centre de desballestament. A l’entrar en aquell singular indret, ens va sorprendre la visió esperpèntica de veure muntanyes de cotxes que hi havia per tal d’ésser desballestats i poder aprofitar ­—si es donava el cas— algunes peces. I, conseqüentment, serien contraplacats i aixafats convertits en un manyoc de ferralla.

Mentre esperàvem la tramitació dels papers que s’havien de complimentar per tal de donar de baixa la defunció de l’utilitari, i al mateix temps ens paguessin una irrisòria quantitat, se’ns manifestà un flaix, com un sens fi de records que s’esmunyiren d’allò que havia estat i ara ja no era.

Tot estava dat i beneït. Tal situació em recordava la vida efímera de les coses materials i el poc valor que acaben tenint. Va ser tota una lliçó, una vegada més, que val la pena aprendre, per la vida