Surt suau, envoltada de llums i dolçament va pujant com qui no vol; a vegades els núvols la tenen tapada com les cortines del teatre, però de cop i volta surt plena i lluenta, mentre les nuvolades s’aparten tot ballant al compàs del vent. Les ombres s’allargaran i el mussol deixa el seu cant enmig de la fosca, mentre recordo promeses que ja no hi són, somnis de la vida i de la pròpia història, tot guardat en la memòria.

A vegades em pregunto per què em va costar tant baixar la cremallera de l’esquena, és un moment especial, no cal anar de pressa, de mica en mica, mentre surt la pell a l’aire, com or tebi, de curvatures indecents, i l’alè agafa una dimensió que no havia mai tingut quan en aquell espai es pot tallar amb ganivet l’aire, el perfum crida, i la humitat dels llavis demana consol, els cabells al vent juguen amb el coll fent remolins a cada gir, i cauen paraules tendres sortides d’aquella caixa tancada que és el cor. No feien falta flors, perquè va arribar tota la primavera en un moment.

Mentrestant, la lluna es gronxava discreta en el bressol entre dels meus braços.