La dita diu “Al juliol ni dona ni cargol”, i la contradita ens diu que “Cargol i dona, tot l’any és bona”.

Des de fa ja bastants anys em ve al cap el fet que anava a buscar cargols amb els meus avis, durant les nits d’estiu que passava a la masia, i després d’una bona ruixada, amb molts trons i llampecs que feien despertar els amagats animalons, es preparava una llum de carbur, i darrere la flama s’hi acomodava un tros de llauna lluent a fi de fer més gran la claror d’aquella llanterna.

De cara al capvespre, galleda en mà i jo amb unes “catiusques” per no portar els peus mullats, es recorrien tots els marges i soques dels garrofers més propers, a fi de treure dels seus amagatalls els cargols. Al posar la mà en alguns d’aquells forats, recordo també l’ensurt de treure un catxapó de conill, que s’havia resguardat de la pluja en aquell forat i que va ser molt benvingut al sarró, per complimentar l’àpat del dia següent juntament amb els gasteròpodes, fent un apreciat “conill amb cargols”.

Referent a l’altre encert del final de la dita, la DONA, amb majúscules, el ser més important de tota la creació, i del qual venim tots, amb tot el respecte del que representa, només diré una altra dita: “Visca el pa, visca el vi, i la DONA que ens va parir”.